La preocupació pels abusos monetaris dels governs no és nova. Molt abans de l’aparició dels bancs centrals moderns, alguns pensadors ja advertien dels perills que comportava concedir al poder polític el monopoli de l’emissió de moneda. Al segle XIV, el bisbe francès Nicolas Oresme va denunciar les repetides devaluacions de la moneda impulsades pel monarca francès Felip el Bell. A la seva obra De moneta, sostenia que les monedes que circulaven entre els ciutadans eren propietat legítima dels seus posseïdors i que el sobirà cometia una injustícia quan en reduïa el contingut metàl·lic. Dos segles més tard, el jesuita castellà Juan de Mariana aprofundí aquesta crítica en el regnat de Felip III. A De monetae mutatione afirmava que un governant no podia alterar la moneda, imposar tributs extraordinaris ni concedir monopolis sense el consentiment dels governats. Mariana considerava que la degradació monetària constituïa una vulneració dels drets de propietat tan greu com l’expropiació directa de béns.

Aquestes reflexions continuen sent sorprenentment actuals. Avui els governs ja no redueixen el contingut de plata o d’or de les monedes. Disposen d’altres mecanismes, molt fàcils i poderosos, per finançar despeses superiors als seus ingressos. El més important és el sistema de moneda fiat, en què els diners no estan recolzats per cap metall preciós sinó per la confiança en l’Estat emissor i el seu banc........

© Regió7