El retorn de l’estanflació |
La guerra al Proper Orient està situant l’economia mundial en un punt crític. El bloqueig de l’estret d’Ormuz, per on transita el 20% del comerç de cru, és un senyal d’alarma. Pitjor encara és la destrucció d’infraestructures energètiques, amb efectes més permanents en el temps.
A Espanya, la gasolina i el dièsel pugen més intensament que en l’inici de la guerra d’Ucraïna el 2022. No és pas una situació especulativa, sinó un comportament lògic en un xoc d’oferta amb escassetat real. Situacions com aquesta posen a prova la política energètica dels governs, que tendeixen a actuar amb presses i, massa sovint, equivocant-se.
La primera temptació és repetir l’error de 1973. En plena crisi del petroli, el govern franquista va decidir mantenir congelats els preus de la gasolina, convençut que la pujada seria temporal. La mesura va ser devastadora. Els usuaris no van reduir el consum, el cost de les importacions es va disparar i l’Estat va assumir la diferència acumulant un dèficit descomunal.
En economia, els preus de mercat no són una simple dada; són mecanismes d’informació i coordinació col·lectius. Quan els preus pugen, ens indiquen que un bé s’ha tornat més escàs o més costós de produir; quan baixen, assenyalen abundància relativa. Intervenir-los artificialment és equivalent a tapar el termòmetre durant una febre. Els preus també generen incentius. Quan la........