El preu de l’ofensiva |
Aquesta setmana, els Estats Units i Israel han dut a terme una ofensiva d’una magnitud excepcional contra l’Iran. És la segona vegada en només vuit mesos que Washington opta per l’acció militar directa, però aquesta vegada l’operació ha assolit una dimensió molt superior, tant pel nombre d’objectius atacats com per la seva rellevància estratègica. Si el juny passat l’atenció s’havia centrat en el programa nuclear iranià, ara la voluntat és reduir de manera dràstica la capacitat de comandament i control del règim. Centenars d’instal·lacions militars han estat bombardejades i diverses figures clau de l’Estat, incloent-hi el mateix guia suprem, Ali Jamenei, hi han perdut la vida. L’abast de l’atac han situat la regió davant un escenari d’inestabilitat de conseqüències imprevisibles.
Tanmateix, la contundència de l’operació militar no es tradueix necessàriament en una transformació política interna. Els atacs poden desmantellar infraestructures crítiques, afeblir xarxes logístiques i fins i tot eliminar els dirigents, però no generen per si sols una alternativa política capaç d’estructurar un canvi de règim. La societat iraniana continua fragmentada i desarmada i s’enfronta a un dels aparells repressius més potents de la regió, format per la Guàrdia Revolucionària, els serveis d’intel·ligència i les forces de seguretat internes. Fins i tot un règim debilitat conserva instruments de coerció pensats per resistir moments crítics. La idea que la pressió aèria exterior pot provocar un col·lapse intern no té massa fonaments.
Donald Trump havia repetit que no implicaria els Estats Units en noves aventures militars, especialment a l’Orient Mitjà, però la seva predilecció per les accions d’impacte ha acabat imposant-se. L’operació respon en bona mesura a un plantejament maximalista: o Teheran accepta un acord on renuncia completament als programes nuclear i de míssils, o haurà d’afrontar una ofensiva nord-americana continuada. Aquest enfocament bloqueja qualsevol marge de negociació i corre el risc de consolidar una escalada molt més llarga i perillosa.
Mentre la geopolítica s’enverina, les repercussions econòmiques de l’atac s’han manifestat de manera immediata i directa. La tensió creixent a l’estret d’Ormuz, un coll d’ampolla per on transita una part important del cru mundial, ha provocat bloquejos intermitents i ha afectat infraestructures energètiques essencials. La conseqüència ha estat un increment notable en el preu del petroli i del gas, que ha tornat a col·locar Europa davant una pressió inflacionista que semblava finalment controlada. En les setmanes prèvies, tant la Reserva Federal com el BCE confiaven en un procés gradual de desinflació sustentat en el descens previst dels preus de l’energia. Les projeccions del BCE es basaven en un escenari amb el cru a 62,5 dòlars per barril, un supòsit que l’esclat de tensió ha convertit en irreal. Amb el petroli en cotes molt més elevades i el gas tornant a encarir-se, la inflació rep un nou impuls que altera completament l’escenari macroeconòmic europeu.
En primer lloc, el cost de producció de les empreses augmenta i s’acaba traslladant als preus finals, notablement en sectors com l’alimentació, el transport i la indústria pesada. Per altra banda, les expectatives d’inflació futura s’incrementen i amb elles el rendiment exigit pels mercats al deute públic, que es torna més car en un moment en què la majoria d’economies europees havien previst un respir pressupostari. La suma d’aquests factors limita el marge de maniobra dels bancs centrals, que volien iniciar un cicle de reducció del tipus d’interès per estimular l’activitat econòmica. Ara, però, les condicions han canviat de manera radical i fins i tot es planteja la possibilitat de noves pujades de tipus, un escenari que semblava inimaginable a principis d’any i que amenaça amb frenar el creixement europeu.
Enmig d’aquesta situació, la decisió del govern espanyol de Pedro Sánchez de no autoritzar l’ús de les bases de Morón i Rota per a l’ofensiva nord-americana ha tingut repercussions diplomàtiques de gran abast. La negativa ha estat interpretada per Washington com un gest hostil i ha generat un clima de malestar en l’entorn polític de Donald Trump. A Europa, la posició espanyola també ha generat perplexitat, ja que el Regne Unit, França, Alemanya i Itàlia han expressat un suport explícit als Estats Units, deixant Espanya en una situació d’aïllament dins del bloc comunitari. Per si no fos prou, el gest de Sánchez ha estat rebut amb satisfacció per Teheran, un fet que distorsiona encara més la seva posició exterior i l’allunya de les posicions habituals de la política occidental.
La paradoxa és que Espanya, membre de ple dret de l’OTAN i beneficiària històrica de la seguretat militar col·lectiva, no pot aspirar a mantenir els avantatges de l’aliança mentre actua com un actor contrari a les seves decisions estratègiques. La negativa a col·laborar en un moment essencial, no fa sinó alimentar la percepció que Espanya vol gaudir de la protecció de l’organització sense assumir-ne els costos. L’error de Sánchez recorda altres episodis de la política exterior espanyola, com les ambicions d’Aznar amb George Bush i Tony Blair a la guerra d’Irak, i que es repeteix ara sota la premissa que la política internacional no es pot utilitzar per aconseguir rèdits electorals interns. Aquesta estratègia no acostuma a donar bons resultats i res fa pensar que ara sigui diferent.