Si darrerament alguna pel·lícula ens ha colpejat especialment, provocant un nus a la gola, ha estat «La veu de Hind» de Kaouther Ben Hania; la història real d’una nena atrapada en un cotxe, sota el foc enemic a Gaza, que demana ajut a la mitja lluna vermella i acaba morint per la inexplicable estupidesa humana. Nominada a l’Oscar al millor film estranger i premiada als principals festivals europeus, aquest drama angoixant ha donat visibilitat als milers de veus anònimes, víctimes innocents de la guerra.

Pensem que ens queda lluny i oblidem que aquí, a casa nostra, també hi ha veus que s’han apagat per un sistema públic de salut que col·lapsa per la ineptitud o la desídia de la classe política que el gestiona; casos que sense l’embolcall tràgic d’un conflicte bèl·lic també tenen les mateixes conseqüències; la pèrdua de vides humanes. El Marc era el fill d’un company d’universitat amb el que mantinc contacte sovintejat, el relat del qual em va explicar en la nostra darrera conversa no serà objecte de cap pel·lícula, però em va provocar un dolor irrespirable que vull compartir amb elles: El jove de vint-i-vuit anys, amb recursos econòmics limitats que no li permetien recórrer a l’atenció privada, i afectat d’una important depressió amb risc de suïcidi, va confiar en el sistema sanitari públic que li va receptar uns antidepressius, ansiolítics als quals els calen setmanes per ser efectius, derivant-lo a un servei de psiquiatria que li va programar una visita al cap de tres mesos de la seva crida de suport; els fàrmacs no van tenir temps de frenar el desenllaç i la visita ja no cal, perquè el Marc ja no és entre nosaltres. En un context social en el qual les malalties mentals van a l’alça sense aturador, els recursos per aturar-ho són insuficients. De fet, mentre van creant taules i observatoris, amb menjadores molt ben pagades, o subvencionant organismes per estudiar mesures d’abast internacional; els recursos per a tot el que vulgui dir una atenció digna a les persones que tenim més a la vora, es fonen per unes decisions que conviden a la depressió. És inacceptable veure, per exemple, com el temps d’espera pel reconeixement oficial del grau de discapacitat, clau per disposar d’ajudes i suports que afecten projectes de vida, vitals per a les persones afectades i les seves famílies, s’ha duplicat en tres anys, situant-se en l’any i mig o dos d’espera; o com l’accés a les atencions psicològiques o psiquiàtriques són una agonia, en situacions necessitades d’atenció urgent.

Però no es deprimeixin, és el pitjor que poden fer llevat que tinguin una nòmina privilegiada que els faciliti altres opcions que l’accés al sistema sanitari públic en el qual, si no tens diners, el suïcidi és una alternativa acceptable.

© Regió7