Diumenge passat explicava com la Setmana Santa havia començat amb noves confraries, a la processó política, de cara a les municipals de l’any vinent; només Aliança Catalana ha trencat el silenci dels dies de sacra reflexió, anunciant la seva candidata a confrare major de Manresa.

Ara toca fer la mona. Queda per resoldre si Impulsem s’afegirà a la mega congregació postconvergent o finalment, fent bandera de la resurrecció del desenvolupament local i el triomf de la verge de l’esperança del Centre Històric amb el Sant Crist del Pla de Barris, continuarà la processó en solitari; hi ha qui rumoreja que les esquerres manresanes, inspirades pels nous postulats de Sant Gabriel Rufian, podrien fer un pacte més miraculós que el de la Llum; o potser la catequesi inspiradora de l’evangeli pressupostari català, entre Esquerra i Socialistes a la plaça de Sant Jaume, es contagiarà a les estances de poder de la Plaça Major de Manresa. Tot són hipòtesis, però cap miracle pot ser descartat, sobretot quan es tracta de fer canvis en els postulats interns dels gremis polítics, per no haver de fer-ne en els despatxos de l’administració.

Queda clar que la propera Setmana Santa el pendó d’Aliança Catalana marcarà el pas del viacrucis electoral, amb debutants de la fe cega provocant molta suor i més d’un mar de llàgrimes, apel·lant a la candidesa de la fragilitat nacionalista de la tribu més nostrada. La Madonna de Ripoll es perfila com un flagell de penitència per a la política tradicional, fa poques setmanes el digital Nació Manresa informava en exclusiva que el manresà Oriol Gès, número dos de Sílvia Orriols i confrare major del partit com a secretari d’organització, podria ser el candidat a l’alcaldia de Vic; informació que l’al·ludit va trigar poc a desmentir, però que en cercles municipals no ha quedat del tot descartada, més ara que ja han santificat a la immaculada immobiliària, pels altars manresans. Poca broma amb el safareig polític, si els Orriolistes beneeixen que el manresà es presenti com a candidat a màxima autoritat vigatana, això serà la sacsejada històrica més bèstia des que el Bisbe Galzeran Sacosta va voler fotre l’aigua als manresans, fonamentant l’eterna rivalitat entre les dues capitals. Treure en processó municipal un «Sant Cristu gros» com aquest, recreant un dels somnis humits manresans, seria la culminació del miracle de la Llum i deixaria en ridícul la pispada dels Cossos Sants als santfruitosencs. Confirmat que tot s’hi val, i certificat que quan et penses que ja ho has vist tot, la capacitat de sorpresa és inesgotable, jo no posaria el vot al foc; més si es tracta, mai tan ben dit en un dia com el d’avui, de fer-se la pasqua els uns als altres com sempre ha estat i marca la tradició.

© Regió7