Una de les darreres pel·lícules que ha incorporat Netflix a la seva cartellera porta per títol Leave the World Behind i tracta sobre una família que decideix passar uns dies de descans fora de la gran ciutat, en una casa luxosa que la mare lloga en una d’aquestes plataformes de reserva d’allotjament. Quan arriben allà, la situació de seguida deixa de ser idíl·lica i es va embolicant i complicant cada cop més, fins que, al final (espòiler), només se salva la filla petita, que, a diferència dels adults, que cada vegada són més conscients de la tragèdia que se’ls acosta tot i viure-la amb molt desconcert, té com a única preocupació no haver pogut veure com s’acabava un capítol de la sèrie Friends perquè Internet és el primer que els deixa penjats. La història és interessant, si bé l’explicació del que genera l’apocalipsi és un pèl rebuscada, la qual cosa ho fa tot plegat, al mateix temps, més incòmode perquè no és cap bomba ni cap monstre imaginari. No és cap Godzilla, ni Tiranosaurus Rex ni zombie. És la mateixa humanitat la que s’ho fa a ella mateixa, com passa en totes les guerres, com les que ara mateix estan matant persones a un cop d’avió de casa nostra mentre els nostres carrers s’il·luminen, els alcaldes fan competència per ser qui té l’arbre de Nadal més alt i els fabricants de torrons no paren d’inventar receptes cada vegada més sui generis seguint la regla que la millor aliada del consum és la novetat. En un moment de molta desesperació i, probablement, el més intens de la pel·lícula, en què han d’anar a demanar ajuda a un veí poc predisposat a donar-los-la, un dels personatges confessa: «No tinc la més mínima idea de què he de fer ara mateix. Pràcticament no puc fer res sense el meu mòbil ni el meu GPS. Soc un home inútil». Si no fos tan certa, l’afirmació fins i tot podria ser còmica. Malgrat que es diu en un context de ficció, no ho és. Ha quedat demostrat aquesta setmana en el reportatge publicat per aquest diari sobre la presència o, més aviat, la no presència del mòbil als instituts. Els responsables dels centres de Manresa (la gran majoria) que han decidit prohibir-los han constatat que els seus alumnes han recuperat habilitats. Es relacionen més els uns amb els altres, juguen, parlen, en contraposició a quedar-se enganxats a la pantalla, apàtics i aliens al que els envolta. En el fons, d’això parla la pel·lícula, que, com més gran es fa la dependència humana de les màquines, més petita es fa la dels humans amb els humans. La satisfacció final de la filla petita, desconnectada del tot del món real, tampoc no és ficció. Que tingueu un bon Nadal!