Nascut l’any 1938 a Guissona, Jordi Pàmias, arrelat a la terra, té una obra que dialoga amb veu alhora precisa i commoguda amb el paisatge en què es reconeix. Però hi alena arreu la mirada lúcida de l’intel·lectual rigorós i l’espiritualitat de l’home de fe. Amb un pròleg excel·lent del físic i poeta David Jou, Jordi Pàmias ens ofereix ara un llibre que dialoga amb l’Apocalipsi de Joan, un text corprenedor escrit a Patmos a la fi del segle I dC, amb un caràcter profètic i simbòlic. Jordi Pàmias ha triat com a títol d’aquest poemari Joan, el testimoni savi, amb la voluntat de posar l’accent en la naturalesa sapiencial del llegat de l’autor de l’Apocalipsi. Pàmias s’hi inspira, a més, perquè veu al món d’avui una dimensió apocalíptica, que afirma i denuncia. No és ben bé un poemari religiós, però hi conflueixen un humanisme profund i un anhel espiritual. Pàmias hi escriu: «Sovint anem, indecisos, pel món/ amb els ulls emboirats, arran de timba,/ i els dies fan una barana fràgil», i ens transmet la visió crítica sobre una contemporaneïtat materialista, acomodada i descreguda: «Dominador de la Natura, / bruixot de la tecnologia: / l’home s’ha fet oblidadís de Déu» o «Però nosaltres, avesats/ a un raonable escepticisme, / vivim en una mena d’entreson.» A més de l’Apocalipsi, aquests poemes de Jordi Pàmias incorporen referències a la música de Johann Sebastian Bach, a fragments del Llibre d’amic e amat de Ramon Llull, a la pel·lícula El setè segell, d’Ingmar Bergman... La vida i el pensament, els vincles i les reflexions es van entreteixint a les pàgines del volum, on podem trobar versos tan bells com: «Avesat al misteri dels grans cims/ i a la llum de les comes pirinenques, / fou vençut i esbrancat, sense raó, / com un roure de pedra, solitari», que no podem llegir sense emoció. I al capdavall, tanmateix, l’esperança: «Però, joves o no, serem enduts/ pel vent de l’Esperit, que ens agermana/ en l’aventura certa de l’amor.» n

© Regió7