Que les persones que neixen o arriben a Catalunya (i fins a cert punt, als Països Catalans) acabin reconeixent-se elles mateixes com a catalans i catalanes, com a membres d’una determinada col·lectivitat (digueu-li poble) diferent i autocentrada, és un dels grans miracles de la nostra història. Dic miracle, perquè això no ha passat amb un estat nacional i nacionalista al darrere, com a tants altres països, sinó al contrari, amb dos estats obertament en contra. I, malgrat això, hem arribat al segle XXI amb una majoria de la població que manté un grau molt significatiu d’identificació amb el país i amb alguns dels seus referents simbòlics, el més destacat, evidentment, la llengua.
De màquina de fer catalans i catalanes no n’hi ha una de sola; sinó unes quantes. La més........