El carrer, casa d'oració o cova de lladres |
El traslado del Cristo de la Buena Muerte en Málaga. / ED
Vinc observant que últimament el carrer, un espai públic que és de tots els ciutadans, en algunes festivitats queda reservat tan sols per alguns, fa unes setmanes això passava a la València fallera on durant alguns dies de març un nombre, cada vegada més gran, de envelats tallen els carrers de tots per ús exclusiu del món faller. I fa uns dies amb motiu de les celebracions de Setmana Santa hem vist com una part dels ciutadans de Málaga s’han queixat d’un ús abusiu de carrers i places de manera discriminatòria perquè la possibilitat de veure les desfilades processionals de la Setmana Santa el quedava vetada a aquells que no es rasquen la butxaca pagant una quantitat per tindre una cadira a un dels carrers reservats pel pas de la carrera oficial amb Cristos sagnants, Doloroses sota pali envoltades de ciris i flors i tot un seguici de penitents amb capirots.
La Setmana Santa de Málaga ha deixat de ser, per a molts, un espai de devoció on l’única condició per veure passar un tron era trobar un racó a la vorera. Ara, en arribar la Setmana Santa, la ciutat es desperta blindada per un laberint de fusta i metall. Allò que era un dret ciutadà, l'ús del sòl públic, passa a ser un privilegi d’accés restringit, amb unes mampares opaques, murs de separació social que impedeixen a qui no tinga, previ pagament, dret a una cadira, veure les processons. Les autoritats justifiquen aquestes tanques sota l’excusa de la seguretat però la realitat és que si no tens un abonament el carrer es torna cec. Aquesta privatització del carrer ens fa recordar aquella escena de la Bíblia on Sant Joan ens conta com Jesucrist va expulsar del Temple de Jerusalem els mercaders al crit de “No feu de la casa del meu Pare un mercat”. En Málaga els mercaders no sols han entrat al temple sinó que han monetaritzat els voltants amb tanques per garantir que només qui pague puga ser testimoni dels ritus de la Setmana Santa.
La mercantilització i el elefantiasis de algunes festes populars, la Setmana Santa de Málaga, entre altres , ens està duent a la sensació que la festa s’ha convertit en un espectacle de pagament en lloc d’una celebració popular al carrer. Per una part sense la “venda de cadires” la majoria de germandats no poden mantenir el cos de treure els trons al carrer per les moltes despeses que comporta però per altra, finalment serà una minoria elitista la que gaudirà de la festa des de la comoditat d’una cadira al malagueny carrer Larios amb un abonament que passa de pares a fills. La solució, pels que no volen o poden pagar una “cadira” es traslladar-se fora del centre per veure el desfile processional. Les falles encara no han posat mampares perquè qui les vulga veure ho puga fer, però tot pot arribar, no oblidem que un destacat empresari ja ha proposat la monetització de la festa. De moment ja fa anys a les falles més grans, les més oneroses, els fallers van descobrir que fent més xicotetes les lletres que expliquen la falla i separant-la més del públic visitant podien anar fent caixa. Perquè tota pedra fa paret.