Si seguiu les declaracions polítiques (cosa que no és necessàriament reprovable), recordareu que hi ha dues grans maneres de mirar al futur: la dominant socialista, que no admet cap altra cosa que arribar al 2027 sense baixar del poder, que Félix Bolaños podia prometre i va prometre que queden tres anys i mig de legislatura. I l’emprenyada conservadora, que fa l’impossible per forçar un avançament electoral. Segons el seu criteri, cal votar ara mateix, perquè cada dia que passa Sánchez fa un pas cap a la ruïna del país.
.
Ara ens trobem que hi haurà tres eleccions en tres mesos. Afegides a les anteriors, sis comicis en un any. Pregunto: no ens havien dit que un país no pot viure en un clima electoral permanent? Esclar que se’ns va dir. I se’ns va explicar que no hi ha democràcia sense urnes, però la lluita pel vot condiciona principis de partits, dels estrategs i dels líders. Encara que es completi la legislatura, la meitat del temps es consumeix en pugna electoralista. Tot es fa en funció de la rendibilitat en vots. I fins i tot les forces polítiques de tradició més sòlida acaben fent populisme i la confrontació degenera en polarització.
I així es confirma encara més que Espanya viu en campanya electoral permanent. Les campanyes estan taxades per llei, però a la pràctica duren quatre anys, perquè és més fàcil convertir en míting qualsevol anàlisi de la situació que fer diagnòstics seriosos i propostes solvents. Per aquest problema la classe política figura entre les principals preocupacions del ciutadà. Penso que el mal que això causa a la democràcia i a la credibilitat de les institucions no està degudament quantificat.
I per aquest problema sol·licito als senyors polítics que siguin coherents i intentin un pacte per agrupar les cites amb les urnes. Un dia per a les generals, un altre per a les municipals, un tercer per a les autonòmiques i un altre per a les europees seria força raonable. Amb això no canviaria el poder ni deixaria d’haver-hi alternança si n’hi ha d’haver. Però ens evitaríem el temps dels egoismes, de les discrepàncies forçades, de les rancúnies irracionals, de les energies consumides a fabricar insults i, notòriament, de la paràlisi de la gestió.
Si seguiu les declaracions polítiques (cosa que no és necessàriament reprovable), recordareu que hi ha dues grans maneres de mirar al futur: la dominant socialista, que no admet cap altra cosa que arribar al 2027 sense baixar del poder, que Félix Bolaños podia prometre i va prometre que queden tres anys i mig de legislatura. I l’emprenyada conservadora, que fa l’impossible per forçar un avançament electoral. Segons el seu criteri, cal votar ara mateix, perquè cada dia que passa Sánchez fa un pas cap a la ruïna del país.
Ara ens trobem que........