Esport d’elit, futbol al pou |
El Pons Lleida Llista i el Hiopos Lleida van vestir ahir un diumenge de glòria. El Llista Blava, perquè va sumar la seva quarta Europe Cup, un bagatge excels per a l’històric club nascut als anys cinquanta; el Força Lleida, perquè és a punt d’aconseguir la permanència matemàtica a l’ACB després de derrotar el totpoderós Barça al Barris Nord amb una afició entregada. Tot i aquests èxits, l’alegria no és pas completa. Diria, fins i tot, que no n’hi ha gaire, d’alegria. “Lleida és una ciutat de futbol”, em deia ahir un amic. Si això és cert, ahir va ser un diumenge de penitència. El Lleida CF, que va perdre la categoria l’any passat per culpa dels deutes, és a un pas de pardal de baixar de nou i, potser, de veure’s abocat a la desaparició per la seva inviabilitat econòmica i malgrat un reducte de 2.000 aficionats sempre fidels. Per la seva banda, l’Atlètic Lleida, que ha aplegat l’empresariat local però que no ha estat capaç de generar l’estima social –amb una innegable manca d’empatia–, va perdre ahir una categoria que va guanyar als despatxos després d’adquirir l’estiu passat la plaça del Lleida CF. Tal com han anat les coses en els darrers anys, amb el declivi i desaparició de la històrica UE Lleida i amb l’actual batalla pel relat que amaga una mala gestió econòmica i/o esportiva, dubto realment que Lleida sigui una ciutat futbolera. Si fos així, algú n’hauria de retre comptes, fins i tot des de la política per permetre aquest desgavell. Una ciutat sense futbol d’elit és una ciutat poc propensa a generar autoestima. I ja us ho diré: tenim l’orgull per terra.