Educació pública catalana: No al preacord! Les assemblees manen! (cat/cast) |
Corrent Roig Educació
La darrera setmana del cicle de vagues va dur la disputa de la comunitat educativa amb el Departament d’Educació a una nova dimensió. La impressionant demostració de força i determinació de les treballadores de l’educació i la radicalització de les protestes (manifestacions massives, accions clau com el bloqueig de Montserrat, la Sagrada Família o els nombrosos talls a l’AP-7) els sindicats convocants de les vagues (USTEC, ASPEPC, CGT, com a integrants de la taula sindical i Intersindical i COS com a convidats, completant el comitè de vaga) van aconseguir tornar a seure amb el Departament d’Educació amb l’objectiu de seguir negociant a partir de l’acord del 9 de març amb CCOO i UGT. Unes negociacions que divendres passat van arribar a un preacord amb USTEC i ASPEPC, mentre que la CGT, Intersindical i la COS van aixecar-se de la taula. Aquest preacord serà sotmès a votació per a tot el personal educatiu durant els primers quatre dies de juny, coincidint deliberadament amb el debat parlamentari dels pressupostos, que el PSC té com a objectiu aprovar definitivament el 2 de juliol amb el suport inestimable dels Comuns i d’ERC, que han rebutjat condicionar la seva aprovació a la satisfacció de les demanes docents.
Les claus del pre-acord insuficient de la USTEC i ASPEPC
El més greu d’aquest preacord és que suposa l’acceptació de «l’acord de la vergonya» amb algunes engrunes (annexos) per fer-lo digerible. És substancial que es renunciï a la clàusula de revisió salarial, la única garantia per a mantenir el poder adquisitiu, a la internalització de tot el personal educatiu, a una ampliació de les plantilles i una reducció de ràtios suficient… i a una inversió a la pública del 6%, tal com la mateixa LEC estableix. A més, oblida deliberadament les demandes del PAE i el personal externalitzat, com les vetlladores, conservant el model de precarietat al qual estan sotmeses les treballadores que es fan càrrec de l’alumnat més vulnerable. Per últim, la convocatòria de 5000 places de catedràtics/es implica augmentar la diferenciació salarial i jeràrquica entre les treballadores del sector enlloc de promoure el cos únic docent.
Aquest acord, per tant, no garanteix la recuperació del poder adquisitiu perdut, manté una inclusiva sense recursos i la massificació d’alumnat a les aules, degradant la pública perquè sigui assistencial i subsidiària de la privada (dos dies després de signar l’acord de la vergonya del març el govern va ampliar els concerts a la privada), i conserva l’estructura jeràrquica de la direcció dels centres educatius, sostinguda en base a l’antidemocràtic decret de direcció, plantilles i autonomia de centres. En definitiva, no resol ni de bon tros la greu crisi educativa i assegura que l’escola pública segueixi infrafinançada i precaritzada. Tanmateix, aquest preacord deixa a l’estacada als centenars de mestres i professors/es que durant els darrers mesos han estat represaliats per exercir el seu dret a vaga, amb multes i sancions administratives. Qualsevol preacord digne de ser signat hauria d’incloure l’anul·lació de totes aquestes sancions.
A més, el preacord fruit de la negociació de divendres és molt pitjor que el preacord presentat pel govern de Pérez-Llorca fa uns dies al País Valencià i que fou rebutjat massivament pel personal educatiu valencià. Si les treballadores valencianes han rebutjat un acord millor que el nostre amb un 91% de suport, quin sentit té que nosaltres el recolzem? En quina posició deixaria a les nostres companyes si les docents catalanes l’acabem acceptant? És una situació que adoleix de sentit i suposa un insult a tot el col·lectiu.
La insuficiència d’aquest preacord rau en la correlació de forces del personal educatiu, que ha demostrat que només la mobilització i auto-organització poden arrencar concessions a un Departament que intenta tancar un conflicte a la desesperada. No es tracta de tancar el conflicte a qualsevol preu sinó d’aconseguir un acord a l’alçada de les nostres demandes, i la força del personal educatiu mobilitzat possibilita aquest escenari.
Les assemblees manen: què hi ha de cert i què hi ha de relat?
Els sindicats no han parat de repetir que les assemblees, els veritables motors de tota la lluita, són les qui manen, no obstant això, hi ha elements de la realitat que indiquen el contrari. Cal recordar que, en un inici i quan el Departament va entendre finalment que estava enfrontant una autèntica revolta docent, els mateixos sindicats convocants van exigir que se’ls convoqués a tots sense exclusions i al marge de CCOO i UGT, que van actuar com a braç sindical del govern del PSC signant l’acord i situant-se del costat de la ‘patronal’.
Així doncs, l’autoproclamat comitè de vaga (conformat per USTEC, CGT, ASPEPC, La Intersindical i COS), ha estat l’interlocutor amb el Departament. La CGT, ASPEPC i la USTEC van cedir una part dels seus espais representatius per incloure la COS i la Intersindical en aquesta interlocució, que no tenien representació reconeguda via eleccions sindicals. Sobta, però, que un model de lluita construït a partir de l’auto-organització de les assemblees de treballadores no hagi tingut cap representació dins d’aquest «comitè». Si els sindicats volien que les assemblees manessin veritablement, no haurien d’haver cedit algun dels seus espais per a que representants de les assemblees negociessin amb el Departament en igualtat de condicions i no quedessin sotmeses a les decisions dels aparells sindicals, com tot just acaba de succeir amb la USTEC i ASPEPC?
Aquest comitè de vaga, però, va deixar de ser-ho en el moment que va acceptar el marc negociador de la Mesa Sectorial (on són CCOO i UGT), desconnectant la negociació del moviment de base i del control de les assemblees, amb l’agreujant, a més en aquest cas, que a la mesa hi era la patronal (el Departament), els representants ‘oficials’ del personal mobilitzat… i els signants de l’acord contra el qual s’estava lluitant!
USTEC, i a un altre nivell el corporatiu ASPEPC com a comparsa, han jugat el paper de ‘burocràcia sindical d’esquerres’, tornant el moviment a la cleda, després de demostrar-se que el primer intent de pau social (l’acord de CCOO i UGT) no havia aconseguit frenar-lo. El paper de la CGT, el més ferm i honest, no l’exclou de cert grau de responsabilitat, ja que va acceptar el marc negociador de la Mesa Sectorial en comptes de mantenir-se ferma en la defensa del comitè de vaga, sotmès al control de l’assemblea de docents de Catalunya, com a únic òrgan representatiu i negociador.
Cap acord sense consulta… però de nou, les assemblees manen?
Malgrat alguns/es delegats de diferents sindicats s’hi van oposar, l’Assemblea Educativa de Catalunya, reunida el dissabte 29 de maig a Mataró, es va pronunciar contra el preacord i va orientar que fossin les assemblees de centre les qui debatessin i el ratifiquessin o el rebutgessin (necessitem temps per consultar i........