Incinerar o reduir: quin model volem per a Elx? |
La planta de tractament i compostatge d’Elx. / Áxel Álvarez
Cada generació ha hagut d’aprendre, sovint a base d’errors, que els residus urbans no desapareixen per art de màgia. Des del Monte Testaccio, muntanya artificial formada per restes d’àmfores a la Roma antiga, fins a les crisis sanitàries que impulsaren els corrents higienistes del segle XIX, la història ens recorda que la manera com gestionem la brossa te conseqüències directes sobre la salut i el medi ambient. Hui, en plena crisi climàtica i ecològica, la lliçó és encara més clara: el planeta no pot assimilar indefinidament el volum creixent de residus que produïm.
El debat s’ha obert també a Elx. En el marc del nou Pla Estratègic Elx 2025-35 es planteja la possibilitat d’incorporar la incineració al sistema de gestió. La qüestió és legítima i mereix una reflexió serena. Però abans de decidir si cal construir una incineradora, convé formular una pregunta de fons: quin model de ciutat volem consolidar per a les pròximes dècades?
La Unió Europea estableix una jerarquia clara en la gestió dels residus: primer previndre i reduir; després reutilitzar; a continuació reciclar i compostar; i, només com a últim recurs, eliminar. Aquest principi, alineat amb els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) impulsats per l’Organització de les Nacions Unides, no és retòric. Respon a una evidència: la millor deixalla és la que no es genera.
Elx ja disposa d’una planta de tractament i compostatge. El principal problema no és la manca d’infraestructures, sinó la quantitat de residus que produïm i el percentatge encara insuficient de separació en origen. Abans de pensar en noves instal·lacions d’eliminació, sembla raonable esgotar les possibilitats de millora en reducció, reutilització i reciclatge.
Els defensors de la incineració argumenten que redueix el volum destinat a l’abocador i que genera energia. És cert que les plantes modernes estan sotmeses a controls estrictes i que la normativa europea és exigent. També és cert que, en alguns contextos, han contribuït a disminuir l’ús d’abocadors. Negar aquests fets no enriquiria el debat.
Ara bé, reduir el volum no equival a resoldre el problema. La incineració continua sent una forma d’eliminació. Transforma la brossa en emissions -òxids de nitrogen, dioxines, partícules i metalls pesants- que poden afectar la qualitat de l’aire i la salut de la població, així com en residus perillosos -cendres i escòries- que requereixen tractaments i dipòsits especialitzats. A més, exigeix una inversió molt elevada -centenars de milions d’euros- i un flux constant de residus durant dècades per resultar viable econòmicament. Això genera una paradoxa difícil d’ignorar: si la ciutat redueix i recicla amb èxit, la instal·lació perd rendibilitat. El sistema, en el fons, necessita que continuem produint deixalles.
Aquest és el nucli del debat. Apostar per una incineradora no és una decisió tècnica neutra; és consolidar un model lineal basat en produir, consumir i descartar. Apostar per la reducció i la reutilització implica un canvi més profund -cultural, econòmic i organitzatiu- però també més coherent amb els principis d’economia circular que totes les administracions, inclosa la municipal, afirmen defensar.
L’alternativa no és cap quimera. Diverses ciutats europees han aconseguit reduir de manera significativa la fracció resta mitjançant polítiques decidides: prevenció en origen, limitació d’envasos d’un sol ús, sistemes de dipòsit i retorn, fiscalitat que premie la correcta separació i desplegament complet de la recollida de la fracció orgànica per a obtindré compost de qualitat. Són mesures menys vistoses que una gran infraestructura, però sovint més eficaces, més flexibles i més adaptables a l’evolució normativa i social.
També hi ha una dimensió econòmica que no es pot ignorar. Més enllà de la forta inversió inicial que requereix una incineradora, diversos estudis comparatius indiquen que la reutilització i el reciclatge solen comportar costos globals de gestió més baixos i generen més ocupació per tona tractada. A diferència d’una infraestructura centralitzada i intensiva en capital, les polítiques de prevenció, reutilització i separació selectiva reparteixen millor l’activitat econòmica, afavoreixen la creació de xicotetes i mitjanes iniciatives i contribueixen a enfortir teixit productiu local.
Reduir residus no és una tasca fàcil ni dona resultats immediats. Requereix pedagogia continuada, canvis d’hàbits en la ciutadania, corresponsabilitat empresarial i una voluntat política sostinguda en el temps. Precisament per això, el debat ha de ser transparent, amb dades clares i informació rigorosa. No es tracta només de decidir què fem amb la brossa quan ja està produïda, sinó d’establir cap a on orientem el nostre model de desenvolupament i quin horitzó de ciutat aspirem a construir.
Elx és un municipi amb un teixit empresarial dinàmic, amb aspiracions d’atraure talent i activitat turística, amb un entorn agrícola capaç de produir aliments de qualitat i amb un patrimoni natural i cultural de gran valor. En aquest context, la decisió no és simplement tècnica: és profundament estratègica. Volem comprometre centenars de milions d’euros en una infraestructura que necessitarà un flux constant de residus durant trenta o quaranta anys -potser fins i tot important-los d’altres territoris- o preferim destinar aquests recursos a reduir-los de manera progressiva i estructural?
La incineració pot presentar-se com una solució ràpida al problema de l’abocament i, fins i tot, com una opció aparentment compatible amb la sostenibilitat. Però les solucions immediates sovint consoliden les causes del problema que pretenen resoldre. Si aspirem a una ciutat més sostenible i saludable, el camí menys espectacular -reduir, reutilitzar i separar millor- és probablement també el més coherent i responsable a llarg termini.
La decisió que prenguem marcarà la ciutat durant dècades. Una incineradora no és només una infraestructura: és un compromís de dependència amb un model que necessita residus per sobreviure. Reduir-los, en canvi, és apostar per una ciutat més intel·ligent, més saludable i més coherent amb el seu territori. No estem només davant d’una qüestió tècnica o econòmica, sinó davant d’una responsabilitat col·lectiva amb vocació històrica. Perquè el que realment està en joc no és la brossa, sinó el model de futur que volem per a Elx.
Suscríbete para seguir leyendo