Foto grupal del Correllengua Agermanat en Elche. / Gaspar Jaén i Urban

El 13 d’agost del 1955, l’escriptor Joan Fuster visità Elx amb una excursió organitzada des de Sueca, hi féu un tomb, contemplà i admirà la Festa i escrigué al seu diari: «Passejant per Elx, hom es troba ser molt més lluny de València del que realment és. Jo pensava si allí devia haver arribat la notícia del valencianisme d’abans de la guerra; si hi ha algun curiós capaç de llegir en valencià, algú que espontàniament pense a escriure-hi». Això era abans de l’allau d’immigrants castellans de la dècada de 1960, quan Elx era absolutament valencianoparlant -jo tenia tres anys, Fuster, trenta-tres-. Amb un anacronisme evident, he intentat respondre a aquella pregunta. Poc després, entrà en escena Toni Bru, representant del valencianisme «d’abans de la guerra» i durant les dècades següents fórem molts els «curiosos capaços» de llegir en valencià i els que, «espontàniament», pensàrem a escriure-hi.

Tanmateix, el valencianisme cultural i polític, intensament viu a Elx, com hem vist, el darrer terç del segle XX, anà perdent força tant per motius històrics i partidistes com biològics, a mesura que envellíem els que el vam empènyer i les institucions públiques que li havien donat suport l’abandonaven, l’agredien i alçaven barreres entre autonomies, províncies i municipis catalanoparlants. Arreu del País Valencià, no havia estat mai un camí planer (Llach): Fuster i Sanchis patiren atemptats greus; Pérez Casado, Ciprià Ciscar, Estellés i les llibreries valencianistes, agressions físiques i verbals; hi hagué contramanifestacions feixistes, maniobres ideològiques del centre-dreta i avinences polítiques que abonaren el menfotisme.

D’altra banda, del 1975 al 1995, entre les vint o trenta persones que sosteníem el moviment cultural valencianista a Elx sorgiren amors i........

© Información