Destrucció d’arxius |
Molí del Real i Pont de Ferro. / Ginés Tarí en la revista Elche, núm. 53, 22-07-1928
Vaig saber d’hora com és d’imparable la destrucció de la ciutat. La primera sensació de pèrdua que recorde m’arribà en veure derrocar la barberia del Filet de Fora on el iaio em portava a llegir el periòdic en veu alta; ell m’havia ensenyat a llegir i n’estava orgullós. Era un edifici anodí, una casa de planta baixa com tantes d’Elx, part d’un conjunt d’arquitectures tradicionals de poc valor històric o formal. Vaig sentir, tanmateix, que la ciutat es conforma amb edificis i carrers, però també amb records i vivències. Com escriví Martí i Pol, «el poble persisteix / en els carrers amb empedrat antic, / en el pont i en l’església / que han conegut tota la gent del poble.» Cap al 1974, la mare (que tenia un esperit empresarial) donà a canvi d’obra la casa familiar de planta baixa (un edifici també sense interès) on havia donat a llum els seus fills i on havíem viscut la nostra infantesa.
Els camions, amb les runes, s’emportaren un grapat de records i vivències. Semblava inevitable. Quan els anys setanta i vuitanta vaig veure derrocar molts edificis valuosos, alguns inclosos en els meus estudis sobre Elx i en el Catàleg Municipal d’Edificis Protegibles, vaig comprovar com és d’irresistible la combinació de diners i d’ignorància. El valor econòmic del sòl de terra d’un edifici antic convertit en solar superava amb escreix el valor cultural de l’arquitectura. Era una desfeta «comprensible».
Molí del Real en estat ruïnós el 1977. / G. Jaén
Són «comprensibles» les destruccions d’obres d’art i d’arxius de papers perpetrats el 1936 a l’Estat espanyol, el segle XVI als països anglicans i protestants on triomfà la reforma luterana, o, més recentment, als països dominats per aiatol·làs,........