1940: A. Serrano Peral: primer projecte per a la nova església de Sant Joan. / En G. Jaén, «La Vila i el Raval», 1999

Però arribà el final de la guerra i «quan tot hagué de tornar a ser com sempre» (Fuster), les esglésies hagueren de ser reconstruïdes per a poder celebrar-hi el culte catòlic, un culte punyent, envigorit i més polititzat que mai. Tanmateix, el plantejament oficial no era reconstruir monuments, sinó reconstruir temples (o alçar-ne de nous). La diferència és abismal. A l’Espanya autàrquica no interessava una cultura moderna i cosmopolita -tampoc antiga ni tradicional- (cosa de «rojos» i d’exiliats) i una vegada guanyada la guerra, el règim necessitava «guanyar la pau»: calien, doncs, rituals i proclames per a difondre entre la població, juntament amb una repressió ferotge, tot tipus de pors, delacions, desconfiances, precaucions i silencis. A més, com adverteix Santos Juliá, l’estat de Franco «era mastodóntico, pero menesteroso» i el Govern havia d’establir prioritats en la despesa pública destinada a la reconstrucció postbèlica.

Les primeres intervencions en monuments afectaren llocs destruïts altament simbòlics i políticament funcionals, com ara l’Alcázar renaixentista (Toledo) o el Santuari de la Virgen de la Cabeza (Andújar), escenaris de gestes «heroiques» protagonitzades per l’exèrcit franquista. A Elx, la prioritat fou restaurar el temple de Santa Maria (que no havia estat derrocat i fou utilitzat durant la guerra com a garatge) i restablir d’immediat les representacions del «Misterio de Elche», encara que fos només cantant alguns fragments, sense tramoia ni escenografia, però amb abundància de processons i desfilades. De fet, la Festa era vista més com una expressió religiosa, solemne i de gran antiguitat, que com a monument. El «Eterno Femenino» de l’encara influent Eugenio d’Ors (1881-1954) hi trobava una referència canònica espectacular i incontestable. I el........

© Información