Altar major de l’església de Sant Salvador. / P. Ibarra, en J. Guilabert: «Las fotografías de Pedro Ibarra», 2014

El desinterès de la gent d’Elx davant el desastre (el mateix desinterès, per altra banda, que es donà arreu de l’Estat) contrasta amb la preocupació d’alguns prohoms il·lustrats de Madrid, Barcelona o València per salvar algunes peces artístiques (que tampoc no pogueren ser moltes perquè allò era un auto de fe irrefrenable). Podem evocar Renau viatjant a Toledo per evitar la crema del quadre «El entierro del conde de Orgaz», alguns valencians il·lustres amagant la Geperudeta o funcionaris de la Generalitat apuntalant l’església de Santa Maria del Pi després de l’incendi.

Un altre document significatiu del profund rebuig revolucionari pels bens culturals de caràcter religiós i, per tant, «de dretes» i «reaccionaris», el tenim a Elx en l’opinió publicada en el full socialista «El Obrero» pel diputat electe il·licità Ginés Ganga: «El 20 de febrero serà fecha histórica en Elche. Hubieron muchos incendios que se olvidarán con el tiempo. La vida de dos hombres y la sangre de seis heridos vale más que las iglesias incendiadas. Han cremat la Mare de Déu d’Elch [sic]. Bonito tema literario. Perico Ibarra hubiera derramado unas lágrimas. Pasado, pasado». Que un titulat universitari, una persona formada, que havia viatjat per Europa i havia impartit classes en Praga i en París escrigués el que ara ens semblen disbarats, demostra fins a quin punt era definitiu l’ambient revolucionari que s’hi respirava, no exempt de rancúnia i venjança. A més, com veiem, inclús es permetia ser sarcàstic envers Pere Ibarra, a qui tant devia -i deu- la ciutat, considerant-lo un representant més del «passat», de la societat burgesa i opressora que calia esborrar del mapa. (I això, curiosament, continua fins ara mateix: el menyspreu que manifesten tantíssims governants més o menys illetrats envers els que ens hem dedicat a l’estudi i la defensa dels bens culturals que conformen i defineixen la col·lectivitat). Tanmateix, aquell personatge sinistre s’enganyava: ha passat el temps, ens hem oblidat d’ell i, sense poder obviar els morts ni la sang, no hem oblidat -¿com podríem?- aquell saqueig criminal, aquell acte insensat que ens féu més pobres i més miserables, com mai abans ho havíem estat.

Però s’ha de considerar que, a més d’acomplir un ritual, les proclames obreristes i revolucionàries -i els incendis- perseguien l’establiment d’un món nou, sense les rèmores del passat. Així, a Alcoi, amb les pedres de l’església de Santa Maria construïren la piscina municipal, un equipament de nou encuny que formava part dels ideals higienistes dels grups organitzats «moderns» del món sencer (francmaçons, socialistes, bolxevics, comunistes, anarquistes, leninistes, maoistes, trotskistes). També a Elx un regidor anarquista proposà fer-hi una piscina pública. I a Moscou, al lloc on havia estat la Catedral del Salvador, derrocada el 1931, i on s’havia previst alçar el Palau dels Soviets (un projecte mastodòntic abandonat el 1941 amb la Segona Guerra Mundial), també s’hi feu el 1958 una gran piscina estatal, pública, la major piscina a l’aire lliure del món, que, tanmateix, pels nombrosos problemes tècnics i, sobretot, pel capgirament ideològic que es produí a la Rússia de Yeltsin, deixà d’utilitzar-se el 1994 per reconstruir-hi la catedral desapareguda de Crist Salvador.

Altar major de l’església nova dels mercedaris. / Anònim, en J. Castaño: «Las clarisas de Elche», 2016.

Fet i fet, a Elx, malgrat la complexa situació política, el 1936 fou prolífic en projectes municipals, tant de reforma de la ciutat (obertura de nous carrers) com d’agilització de la construcció d’equipaments (un nou mercat, el nou escorxador, la llotja de contractació). Certament, la gestió del sòl de terra urbà, mitjançant el sistema d’expropiació o directament mitjançant la confiscació, feia possible disposar d’una forma fàcil i immediata de solars o terrenys, tant cèntrics com perifèrics. Així, després de la guerra, als anys quaranta, a més de grans reformes urbanes, amb carrers traçats de nou encuny, es plantejaren unes altres reformes menors, també llargament desitjades per la burgesia elxana des de meitat del vuit-cents (i fetes seues pels partits obrers): parlem de la modificació de les alineacions de gairebé tots els carrers de la població (amb la condemna conseqüent de tots els edificis existents, que esdevenien, així, solars potencials), els quals foren endreçats i eixamplats lleugerament, una reforma d’alineacions que es féu efectiva a poc a poc amb els projectes de l’arquitecte municipal, un tècnic foraster sense arrelament a la ciutat ni coneixement previ d’Elx que no destacà mai per la seua formació cultural, a la manera dels germans Ibarra o del mateix Serrano Peral; i per a aquest fi s’utilitzà en molts casos una part dels terrenys de les esglésies derrocades i dels centres socials dretans destruïts el 1936, d’una manera semblant a com a meitat del vuit-cents s’havien utilitzat els béns eclesiàstics desamortitzats per a instal·lar-hi equipaments públics i ampliar l’espai urbà. Això afectà especialment les esglésies del Salvador i de Sant Joan, les quals, ja als anys cinquanta, van veure com reculaven les seues façanes mercè als projectes municipals de noves alineacions als carrers que envoltaven el que ja eren solars.

Sense considerar la «utilitat» urbanística dels enderrocs per a reformar la ciutat en un sentit «modern», i centrant-se en l’aspecte ritual i purificador, l’antropòleg M. Delgado (1956), des d’una perspectiva llibertària, ha fet una aproximació a la destrucció d’edificis religiosos, temples i imatges sagrades perpetrada a l’Estat espanyol en 1909 i 1931-1939 i n’ha buscat la «lògica oculta», causes i responsabilitats -en un sentit comprensiu i, fins i tot, exculpatori- més enllà de la «presumpta irracionalitat de turbes desequilibrades que, fora de tot control, desplegaven instints sanguinaris i destructors, [...] arrasant amb autèntic acarnissament un tresor artístic i arquitectònic immens» (La ira sagrada, RBA, 2012: un assaig imprescindible). Ens trobaríem, doncs, segons Delgado, al davant del darrer episodi -per ara- d’una iconoclàstia profundament funcional arrelada en molts grups i societats humans que inclouria, per assenyalar algunes fites, la damnatio memoriae de l’Imperi Romà, les destruccions d’imatges de l’Imperi Bizantí (segles VIII-IX), la devastació artística de la reforma calvinista, protestant i anglicana (segles XV-XVI), i la crema pública i exemplar de quadres de Botticelli en la Florència de Savonarola (1452-1498). En el cas de la destrucció mitjançant el foc pot ser hi havia, a més, un instint ritual expiatori: la crema de la Roma de Neró, la crema de la biblioteca d’Alexandria, les fogueres de la Inquisició, l’incendi de boscos a mans dels piròmans... I sí, segurament són explicacions convincents, línies escaients d’investigació etnològica i antropològica, però no són cap consol per als que sentim profundament, inconsolable, la pèrdua d’aquells bens artístics i arquitectònics tant i tant valuosos.

Suscríbete para seguir leyendo

© Información