Cremaren les esglésies - 3 |
Cremaren les esglésies - 3
No sabem quantes coses es van perdre aquell fatídic 20 de febrer del 1936. Als que no hem vist mai aquells temples majestuosos, aquelles façanes de pedra picada, aquells tresors artístics, quadres, escultures, retaules, relleus, teles, ornaments, alguns dels quals es remuntaven a l’Edat Mitjana i, segons Ibarra, en el cas de Sant Joan, amb restes de la mesquita preexistent, mirar les fotos preses per Loty el 1931 o per Ibarra durant el primer terç del nou-cents ens suscita una sensació estranya, la d’estar contemplant una ciutat desconeguda, uns monuments aliens, d’un altre poble, d’un altre país. Sembla mentida que poguessen ser nostres, que s’alçassen als carrers d’Elx, que els nostres avantpassats poguessen gaudir-ne, pregar-hi, visitar-los, que durant molts segles formassen part dels itineraris quotidians dels centenars de milers d’il·licitans que ens precediren, homes i dones que tenien la nostra sang, que parlaven la nostra llengua, que vivien -o malvivien o sobrevivien- aquí, igual que nosaltres. Sembla mentida. Una presència material, física, palpable perduda per a sempre aquell fatídic 20 de febrer del 1936, quan tot se n’anà en flames.
Tot es cremà i no sabem amb exactitud què fou aquest «tot». Tenim la Memoria histórico-descriptiva del santuario de nuestra Señora de la Asunción (1887), un llibre extens que escrigué l’historiador i arxiver murcià Javier Fuentes y Ponte (1830-1903) sobre l’església de Santa Maria. Tenim la Historia de Elche (1898) de Pere Ibarra (1858-1934), on es parla dels monuments d’Elx. Tenim més articles d’Ibarra esparsos pels periòdics il·licitans del primer terç del segle XX. Tenim les fotos de Loty, d’Ibarra i d’alguns altres, magnífiques, on es veu un poc de les quatre esglésies i les talles d’Ignasi Castells: el preuat orgue set-centista de Fernández Dávila i l’altar de la Capella de la Comunió, amb el superb quadre de Vicente López, «La comunió dels apòstols». Unes fotos que, en part, es troben al nostre abast gràcies a J. Guilabert, que les edità en llibre.
Cremaren les esglésies - 3
Sabem que, per fortuna, no es cremà la sagristia de l’església de Santa Maria i, per tant, es conservà la part més antiga de l’Arxiu Parroquial, com també alguns quadres i escultures, la meravellosa escala de Marcos Evangelio i la genial volta plana, amb un angelot i l’escut marià. Sabem que la Capella de la Comunió patí menys danys i es pogué obrir al culte, tota mascarada, uns mesos després de l’entrada a Elx de les tropes franquistes (28-29 de març del 1939). Sabem que a l’església de Sant Salvador es pogué refer i obrir aviat al culte la Capella de la Comunió. Però sabem poc. I d’alguns temples, no en sabem res. I no ho sabem perquè no tenim un inventari acurat i puntual del que es va cremar, del que hi havia. A ningú no li interessava fer-lo. A ningú no li interessava parlar-ne. A ningú no li interessava recordar-ho. La por, el silenci i la manipulació política anaren embolcallant en el passat les conseqüències d’aquell acte criminal.
Des d’una perspectiva actual, quan l’art i l’arquitectura històrics semblen gaudir d’una apreciació generalitzada i unànime (una cosa, certament, discutible: mireu els bombardeigs d’Ucraïna Síria, Gaza, Líban, Iran), ens resulta difícil entendre la fredor i la insensibilitat amb que Elx (havent mort Ibarra dos anys abans, per sort per a ell que, així, no patí la catàstrofe) visqué la pèrdua de la major part del tresor artístic i històric de la població: llenços, taules, escultures i, fins i tot, els mateixos edificis gòtics, barrocs i neoclàssics (a més de la imatge de la Mare de Déu) havien desaparegut les flames que destruïren les esglésies de Santa Maria de l’Assumpció, de Sant Salvador, de Sant Joan Baptista i de la Mercè Nova, a més de diversos palaus i edificis nobiliaris.
Aleshores, tanmateix, amb l’aparició del Partit Comunista, la radicalització dels socialistes i l’activitat dels anarquistes, l’ambient revolucionari que s’hi vivia a Elx i a l’Estat espanyol s’emmirallava en la Revolució Russa (1917), un procés polític que, com és sabut, culminà amb l’establiment d’una república que substituí el sistema tsarista i que portà a l’establiment de la Unió Soviètica, un estat ateu i revolucionari de nou encuny que, entre altres coses, arrasà amb els símbols religiosos. Fets semblants s’havien produït a Barcelona ja en la Setmana Tràgica (1909) i el 1931 i el 1936 a Alcoi, Alacant, Oriola i moltes altres poblacions.
Cremaren les esglésies - 3
És cert que el 1933 el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts havia aprovat la Llei del Patrimoni Artístic Espanyol, que havia de protegir «cuantos inmuebles y objetos muebles de interès artístico, arqueológico, paleontológico o histórico haya en España». Tanmateix, l’inventari dels bens a considerar, més enllà del treball lloabilíssim d’estudiosos conscients i entregats, no s’havia ni tan sols obert. És cert que la Festa d’Elx havia estat declarada monument històric artístic el 1931. Però els menjacapellans revolucionaris, a despit de la declaració monumental, seguien considerant-la com un patrimoni exclusiu de beates i gent d’església, sense el valor cultural que li atorgaven il·lustrats com ara Ibarra, Pedrell, Esplà o d’Ors. Dels bens artístics materials ningú no se’n va plànyer.
Gracies al record de la feina immensa feta per Ibarra al llarg de la seua vida, entre març i juliol del 1936, abans d’esclatar la guerra, hi hagué alguna reclamació (sense cap efecte, com era d’esperar) demanant la restauració del temple de Santa Maria i la represa de la representació de la Festa pel seu caràcter monumental. I en maig del 1936, un diputat de la CEDA presentà a les Corts Generals, a Madrid, un prec adreçat a diversos ministres perquè s’aturassen els enderrocs que l’Ajuntament efectuava del que havia quedat dempeus de Sant Joan i de Sant Salvador, cosa que provocà la burla del periòdic socialista El Obrero. L’alcalde comunicà al governador, amb befa notòria, que «el Monumento Nacional la Festa lo constituye el drama y su partitura, que en la actualidad se halla[n] en Madrid en la Junta Nacional de Música y Teatros Líricos, y nunca las maderas que sirven para hacer el tablado sobre el que se verifica la representación: y son estas maderas y otros artefactos, los que estando depositados en un edificio municipal y necesitándose éste para transformarlo en garaje municipal, han sido trasladados dichas maderas y enseres a otro edificio del Ayuntamiento en donde están igualment conservados». Espanta comprovar fins a quin punt no li importaven un rave a l’alcalde ni els monuments arrasats ni els bens artístics desapareguts ni la Festa d’Elx.
Suscríbete para seguir leyendo