El dia que comence a escriure aquest article tinc una xerrada en un institut de Burjassot. L’acollida és raonablement càlida. Els adolescents fan multitud de preguntes, la majoria preparades a classe, unes altres espontànies. Com la del xicot amb traça de bon estudiant que em pregunta que per què escric. Li conteste que la culpa la tenen una tal Mercè Rodoreda, que no sé si saben qui és, i un tal Vicent Andrés Estellés, que sí, perquè és del seu poble i dona nom al seu institut. Sense citar-les, estic pensant en Aloma. En Hotel París. Lectures de la meua època de secundària. També els parle de rapafuig de Mario Vargas Llosa, un xoc posterior, el moment del clic definitiu.

Les professores somriuen. M’imagine que pensen que és una resposta conduïda, amb missatge, que vull contestar el despropòsit dels darrers dies de la Conselleria d’Educació valenciana de voler traure del currículum educatiu els autors catalans i balears i després deixar la decisió als docents, posant-los contra les cordes, com explicava molt bé la companya Violeta Tena. És així, en part, però no he dit cap mentida. I em revolta que els xiquets i xiquetes valencians es puguen perdre coses per fòbies que comencen a fregar els delictes d’odi i necessitats de calendari polític de la dreta, que té en la llengua i l’anticatalanisme una reserva temàtica quasi inesgotable quan es veu acaçada pels seus inesgotablesescàndols.

I així, sense voler-ho, ens veiem involucrats en l’enèsima polèmica inexplicable, en l’enèsima redacció de declaracions, manifestos i articles, en l’enèsima articulació d’arguments benintencionats sobre qüestions que no caldria argumentar perquè cauen pel seu propi pes. Ens veiem on vol la dreta, a la defensiva. Omplint de nou els sacs de terra de la trinxera. Suportant en les xarxes, cada vegada que posem sobre el tapet les obvietats de sempre, atacs, insults i desqualificacions d’individus que disfressen el seu odi atroç d’una valencianitat banal, vàcua, que no estàn per donar lliçons a ningú. Defensar una llengua i una cultura no segmentades, aïllades del context que pot garantir la seua continuïtat, s’ha convertit en un exercici de risc. Per a la salut mental, com a mínim. Del professorat, dels activistes, dels ciutadans en general que se’ls ocorre mostrar-se al femer digital.

Algú pensarà que aquestes ofensives són cícliques, que ja hem passat per això, que mal que bé el teixit cívic resisteix i es renova. I és veritat. Aquest nou cicle té a veure amb l’ascens de l’extrema dreta, els problemes de la dreta extrema del PP, l’herència del procés independentista de Catalunya —com a greix, no com a detonant com diuen alguns: l’anticatalanisme és tan antic com la mateixa Espanya— i, en general, una guerra cultural oberta en diferents fronts, adaptada a les peculiaritats de cada territori. I al País Valencià hi ha una escletxa molt sensible.

Aquest nou cicle té una singularitat molt marcada, un ús intensiu, massiu i aparentment molt organitzat de les xarxes socials. Que està aconseguint, per no córrer molt, que un expedient quasi tancat sobretot en les comarques valencianoparlants com és el de la unitat de llengua s’estiga reobrint. Està passant en els centres educatius, on la canalla es revolta amb les al·lusions a la unitat lingüística perquè, o bé en l’entorn familiar o en les xarxes, aquest tema ha agafat de nou volada. Més que no ens pensem. Hi ha una actitud molt activa d’atacar qualsevol referència a la unitat lingüística o a la denominació País Valencià. El debat abasta fins i tot a les converses d’aula, entre els estudiants de diferents nivells. Però els atacs contra la llengua són una de les moltes ramificacions d’una guerra cultural acarnissada en què l’extrema dreta està imposant la seua agenda, difonent el seu ideari i marcant territoris cada vegada més grans.

Fer poc, no fer, fer massa

En el tema de la llengua, aprofitar el substrat anticatalanista, un dels ingredients d’odi que l’extrema dreta aprofita per posar la gent de mala hòstia, material permeable, té una eficiència provada. És igual que s’apel·le a l’Acadèmia —hi ha un antiintel·lectualisme rampant—, al sentit comú, a arguments d’ordre pràctic pel que fa a la supervivència de l’idioma. És una qüestió visceralitzada. Amplificada a les xarxes socials. Que ha penetrat entre la gent jove.

Com es combat tot això? Com se'n pot eixir d’aquest cercle diabòlic? Ningú no ho sap, ben bé. Perquè l’ofensiva és per terra mar i aire, contra el feminisme, per amplificar la xenofòbia, per sembrar els camps d’odi i fer la collita en les urnes. Amb un PP que alguns diria que està condicionat per Vox, però que, en el fons, es troba còmode en el fangar. Fora caretes.

Llancem manifestos i articles i, mentrestant, fem això que a l’esquerra li surt tan bé, posar el retrovisor i lamentar-se pel que es va fer malament quan es podia, per les errades, les omissions, les flaqueses i les covardies en el tema lingüístic i identitari. I és cert i s’ha dit i hi estic d’acord. Però aquest repartir hòsties és també part del joc a la defensiva, de creure que tot passa perquè has deixat de fer, o has fet malament no se sap què. Als crítics no se’ls ocorre pensar que no podia passar d’una altra manera, que tot això forma part de la mateixa deriva global, trumpisme que al País Valencià, a més dels inputs compartits, té l’especificitat d’una batalla lingüística que mai no es tanca perquè mai no la tancaran. Del que es tracta és de problematitzar, d’embolicar que fa fort. En el context del rabiós anticatalanisme compartit, això és un caramel.

Ací l’argument és que s’ha avançat massa poc i amb excés de prudència (o por). I és veritat. Però mireu que en el cas del feminisme l’argument és el contrari, que s’hauria avançat massa de pressa, de manera imprudent. Que per això la reacció. Podem entrar en els matisos, però la pura realitat és que estem enmig d’una guerra cultural que va covant-se des de fa anys per part d’una nova dreta autoritària i antiintel·lectual que aprofita qualsevol escletxa per difondre els seus discursos reaccionaris, l’aspiració que mai no arribarà del món «d’abans», intel·ligible, de gent blanca, cristiana —aquell cristianisme cínic i hipòcrita— i heteronormativa, de falsa seguretat, de cultura «no política», que és la més política de totes. Allò que, abans de morir, Zygmunt Bauman va definir amb punteria en l’assaig Retrotopia. El retorn estèril i suïcida a l’úter, a la tribu.

En aquest context, convertir el valencià en un fet aïllat, folkloritzat, sense lligams, és la manera de trencar amb la modernitat, de lapidar el coneixement acadèmic, la literatura homologable, el pensament crític. En el projecte de pensament homogeni, les llengües perifèriques generadores de tensions dialèctiques són una molèstia, un enemic a batre. La manera és convertir el català en una llengua antipàtica, conflictiva, en contrast amb un castellà integrador, amable, «la lengua que nos une», que és el mateix que dir que l'altra és la llengua que ens separa. La fragmentació, el secessionisme, és acceleracionisme pur. Ens ho anàvem a trobar tant sí com no, fins i tot sense cometre errades. El contrast de País Valencià (o les Illes) i Catalunya és paradigmàtic; ser simpàtics o antipàtics no és garantia de res quan els liquidadors van per feina.

Per a després dels manifestos

I ara què? Centrant-nos en el tema de la llengua, primer i fonamental, estaria bé no perdre’ns en debats ja estèrils sobre el que s’ha fet o deixar de fer que divideixen i afebleixen. Hi ha moltes maneres i estratègies de preveure una mateixa problemàtica, ningú no està en la possessió absoluta de la veritat.

Després, cal no perdre la calma. Ben mirat, és increïble que després de tot el que ha plogut des del Decret de Nova Planta els lectors pugueu llegir un article com aquest. En un mitjà com aquest. Que hi haja un ecosistema cultural que funciona, en alguns casos com el de la música, molt bé. Que hi haja una xarxa d’influenciadors joves que arriben cada vegada a més gent, entre els quals no pots casos de persones revernacularitzades. Que el valencià continue present pel carrer. Que malgrat l’hostilitat general, hi haja gent immigrada que s’incorpora a la llengua. Que hi haja llibres, pel·lícules i obres teatrals que tenen la seua demanda.

Fent-li la volta a la màxima aznariana de «qui puga fer, que faça». Donem suport als docents, entrem en els consells escolars, en les associacions de famílies, participem activament en les Trobades d’Escoles en Valencià

Tot això està molt bé, però és moment de fer un pas endavant. Fent-li la volta a la màxima aznariana de «qui puga fer, que faça». Per exemple, no deixant exposats els nostres docents, als quals no se’ls pot demanar contínuament actes d’heroisme i activisme en un entorn tan hostil. Donem suport, entrem en els consells escolars, en les associacions de famílies, participem activament en les Trobades d’Escoles en Valencià. L’organització i la participació va ser clau perquè aquell pols que va ser la consulta per escollir llengua vehicular se li fera bola al PP. El següent pas és fer seguiment, denunciar incompliments, com s’està fent. Tornem-los els conflictes, que siga el PP qui haja de gestionar-los. Ja no podem evitar que la llengua siga una font de conflicte. Que ens troben.

Fem ús de la llengua, de manera natural. Com a primera opció quan entrem en comerços, agafem transport públic. Que es visualitze. Potser alguns dies ens trobem alguna situació conflictiva, però són excepcions de gent molt radicalitzada. Els activistes contra la llengua no són tants, però es fan molt de notar. La societat, la immensa majoria, no té aquesta actitud. Poden compartir algunes idees, hi ha un anticatalanisme transversal, però no necessàriament són hostils a la llengua.

Més dubtes tinc sobre les xarxes. Cada vegada tinc més clar que abandonar-les és un error, perquè deixem camp obert perquè les idees d’extrema dreta campen. Si no esteu sotmesos a situacions insostenibles d’acaçament, blocar a tort i dret tampoc no és la solució, és l’equivalent al xiquet que pensa que si tanca els ulls molt fort, molt fort, el monstre se n’anirà. No funciona així. Es pot contestar, posar sobre la taula arguments, però tampoc sé si cal entrar en debat, especialment en el tema de la llengua. Depèn de situacions, de contextos.

El que crec que no s’ha de fer és amplificar els missatges, fer-los cas quan llancen l’ham. L’algoritme premia els debats, si no hi entrem, són missatges que moren. A més, estan emesos per infeliços amb a penes un grapat de seguidors. En tot cas, no tinc el criteri acabat de formar respecte d’això. Estic fent proves. Llegint. Experimentant. Potser és un debat que hauríem d’articular de manera seriosa, des del món digital, des de l’Acadèmia. Perquè en la xarxa es juguen moltes coses.

Tots tenim molts problemes, moltes coses a fer. I tothom no està en la primera línia, directament interpel·lat. Però ens estan tirant bombes. I no podem contemplar com cauen. No podem eixir de la trinxera a què ens han enviat amb el lliri a la mà.

© El Temps