Abaixar la mirada i continuar el silenci |
Opinión Abaixar la mirada i continuar el silenci
Hui he hagut de fer unes telefonades. Li he hagut de dir a una persona que s’ha obtingut ADN de les restes del seu parent (la qual cosa pot conduir a la seua identificació), assassinat pel feixisme, la filla del qual ha mort fa poc. He respost amb un ridícul «Ho sent molt», la ràbia no em deixava dir res més. Aquesta dona ha mort amb la pena de no haver trobat son pare. Jo no he sabut què més dir.
De la fossa 146 de Paterna, s’exhumaren tres individus més, inclòs presumptament també mon tio, Juan Canet Bou, assassinat junt amb d’altres dotze el 13 d’octubre de 1941. Tenia 24 anys. Mentre escric aquestes línies tinc un retrat seu al meu davant. Sent ràbia, de nou, ara més pròxima i més intensa per tant. La ràbia, que tant necessària és per a moure, per a pegar un parell de crits i lluitar contra la injustícia, se’m fa pena, es converteix en dolor.
Continue mirant el retrat. No el vaig conéixer, òbviament. No sé com era la seua veu, si li agradava fer bromes, estar a la fresca, si amb les poques lletres que sabia havia llegit alguna cosa, què feia amb el poc de temps en què no havia de treballar, com se sentia amb el fusell a les mans, què pensava els........