L’orgull que mata el diàleg |
Avui dia, després de creure’ns uns cracs, d’hipervalorar-nos com infal·libles i d’assumir –perquè ens agrada, sense cap evidència justificativa– que ja no som “menors d’edat” intel·lectualment parlant, no deixem que ningú ens corregeixi ni ens orienti. Des de la proposta il·lustrada kantiana de l’assoliment de la majoria d’edat fins als aforismes de Nietzsche, que esperonen a la superioritat per damunt de qualsevol divinitat imaginada, ens hem atapeït d’“orgull convivencial”.
Nietzsche ha estat sobrevalorat en certes èpoques, però cal reconèixer-li dues coses: que és relativament clar i, sobretot, molt contundent: “Nosaltres volem arribar a ser els qui som: els nous, els únics, els incomparables, els qui es donen llei a si mateixos, els qui es creen a si mateixos.” (La gaia ciència, aforisme 335). Si te’l creus gaire, a més de fer-te ateu, pot alterar força àmbits relacionals: en la vida familiar, als parlaments i assemblees o, fins i tot, arrossegar-nos a determinades crisis psicològiques, turbulències en l’autoestima i altres desequilibris emocionals. I, si tens poder, et pot fer un........