Ho recorda així, com si fos ahir, un antic regidor comunista i activista veïnal d’una capital de comarca catalana: “La nit del 23-F vaig presentar-me a l’ajuntament perquè era la meva obligació defensar la institució contra els colpistes, i això que un guàrdia civil amic meu, andalús com jo, em va advertir: fot el camp a França que ets el primer de la llista que ens han passat. A l’ajuntament hi vaig passar la nit sol.” Aquest era l’abast real de l’assalt al Congrés liderat per l’enganyosament caricaturesc Tejero ara fa 45 anys, i que la premsa americana va resumir amb un titular castís: “Un guàrdia civil vestit de torero assalta el Congrés espanyol.”

Però, tal com s’encarrega de recordar el nostre regidor comunista, allò no va ser pas cap broma ni cap escenificació folklòrica. El que sí que ha estat una broma és la desclassificació dels documents secrets i la candidesa d’alguns periodistes massa joves per tenir memòria històrica i massa babaus per treure conclusions precipitades i empassar-se el guió preestablert.

El cop de timó anava més enllà del paio tronat del tricorni, més enllà de l’elefant blanc que encara és a l’habitació i també del rei públicament desaparegut durant les hores decisives en què les capitanies generals rumiaven si treure més tropes al carrer o reservar-les per a una propera ocasió. És clar que hi havia més gent al darrere d’en Tejero –civils i militars–, més tropes a punt de desfilar i més paios que van confeccionar llistes on figurava el nostre regidor comunista i ves saber quants més.

Després ens preguntem per què el jovent actual banalitza el franquisme, però massa televisions (públiques i privades) han recordat l’efemèride revivint l’heroic vídeo enregistrat d’estranquis pels treballadors de RTVE durant l’assalt d’aquell grapat de colpistes uniformats i armats com si fos cinema còmic, una xarlotada de no res, una pàgina hilarant de la Transició. Cal que ens ho fem mirar, perquè si no som capaços de trametre a les noves generacions l’autèntica gravetat de fets com aquest, el que va costar gaudir de les llibertats presents, no ens podrem queixar després que trobin fins i tot divertit votar la ultradreta camuflada de populisme. I parlant de populistes, ahir els del PP continuaven xerrotejant sobre el retorn de l’emèrit i la vindicació els va esclatar als morros quan la mateixa casa reial va posar-hi una condició que ells havien passat per alt: primer que fixi la residència fiscal a Espanya i ja en parlarem.

Com que banalitzar està de moda, aquí tenim l’exemple del seguidor del Madrid enxampat per les càmeres fent la salutació nazi durant un partit i posteriorment expulsat pel club. El paio ha decidit demanar disculpes però li ha vingut la xerrola i ha penjat un vídeo que, com sol passar, només ha servit per empitjorar la cosa. Es fa l’indignat perquè se li ha retret la salutació nazi enmig d’un esdeveniment esportiu i, en suposada defensa pròpia, se li ha acudit argumentar que no se’l pot considerar devot de Hitler “perquè em va casar un maricón que vaig triar i m’agrada vestir-me de dona, tinc fins a sis vestits de gitana i m’agrada pintar-me els llavis i sortir de festa amb els meus amics maricons”. Ai, senyor, com si no fos possible ser nazi i alhora maricón . Com si transvestir-se t’eximís del deure de tenir la més mínima sensibilitat per evitar la simbologia dels autors de l’Holocaust. En fi, és picar ferro fred, sobretot quan ell ho remata afirmant: “Jo fins al dia d’ahir em pensava que nazi era una marca de ginebra.”

Les graderies futboleres, des de l’esport de base per als més jovenívols fins als professionals que cobren milionades, són massa sovint un aparador dels pitjors exabruptes de la condició humana. També de tot el contrari, afortunadament, perquè la sana animació de qualsevol esport, la passió espectadora quan guanyen els teus i la pèrdua de les ganes de sopar quan els golegen, són tan respectables com guaridores per als qui els agrada.

Però quan el racisme o el nazisme treuen el caparronet tots aquests valors se’n van en orris. No, senyor aficionat, alçar el braç no és qualsevol cosa “com posar-se la mà al cul o a l’entrecuix”, tal com diu vostè, banalitzar capítols de la història tan horrorosos li hauria de fer caure la cara de vergonya i fer mutis en lloc d’exhibir-se a les xarxes. Cregui’m, tanta ignorància es cura amb un parell de pel·lis i algun llibre. Si és que debò és ignorància i no apologia.

Saltem a un altre tema. L’arribada dels primers pressupostos del govern de Salvador Illa es va solemnitzar ahir en un Consell Executiu extraordinari –no pas pel caràcter eufòric de l’adjectiu sinó per la convocatòria especial de la reunió– on es van aprovar uns comptes que pugen a 50.000 milions d’euros. ERC ha dit que de moment ni pensar-hi, que no comptin amb el seu vot perquè no veuen garanties suficients en relació amb el compromís per tal que Catalunya recapti tot l’IRPF.

Costa saber què es banalitza més, si poder manar sense pressupostos o fer-se l’ofès quan tots saben que el 20 de març, dia de la votació al ple, bé que s’hauran posat tranquil·lament d’acord.

© El Punt Avui