‘Al suelo’, i no ens hem aixecat |
El 23-F ha passat a la història de les efemèrides luctuoses tal com els déus pagans manen: amb una majúscula merescuda i sense necessitat d’invocar l’any, igual com passa amb el 20-N o l’11-S, el de les Torres Bessones, no pas el de la nostra Diada Nacional, és clar. Estem de desclassificada celebració, però com que tanta veritat d’una sola glopada encara se’ns podria posar malament, als disciplinats ciutadans, el govern espanyol ha decidit dosificar la publicació del contingut d’un centenar de documents secrets referents a l’assalt al Congrés i el segrest dels diputats el 1981 per part del tinent coronel Tejero i un grapat considerable de guàrdies civils que han estat amagats durant 45 anys a la cambra cuirassada del Tribunal Suprem.
Primer, abans-d’ahir, l’anunci de la desclassificació. Després, ahir, la desclassificació simbòlica. I finalment, a partir d’avui, la consulta urbi et orbi. Però no cal desclassificar res per saber que va tractar-se d’un cop d’estat fallit i que, des d’aquella mateixa nit difícil de dormir, es va començar a desvirtuar: del famós “Quieto todo el mundo, al suelo”, expectorat per Tejero abans de deixar com un colador el sostre de la cambra baixa, es va passar al “Todos al suelo”, que en realitat ningú va pronunciar mai d’aquesta manera, però que va convertir-se en leitmotiv d’acudits i cançons tan bon punt vam recuperar l’alè i vam assegurar-nos que no, que l’autoridat competente (militar, por supuesto) no ens retornaria pas a l’Espanya més negra. En realitat, l’episodi serviria d’excusa per catapultar-nos cap a una Espanya nova que no hauria de reconèixer ni la mare que la va parir, tal com havia predit Alfonso Guerra, gràcies a l’harmonitzadora LOAPA, pensada per arrissar les aspiracions nacionals històriques de Catalunya i el País Basc i els ànims dels testiculars militars més franquistes. El tòpic del “tu recordes on eres aquell dia” hi encaixa perfectament, en aquesta història de tricornis, mostatxos i metralletes, encara que al cap de 45 anys el primer que no sabem del cert és on era i de part de qui estava –potser ni ell mateix ho sap del tot– el Rei de la festa. No sabem si en Juanca va fer un Ventorro de sis hores, entre la irrupció pistolera d’en Tejero i la seva aparició televisiva, ja de matinada des de La Zarzuela. Sis hores durant les quals els espanyolets van viure enganxats a les ràdios privades mentre les oficials, inclosa la televisió, emetien partitures militars inquietants, ignorant fins a on arribarien aquells guàrdies de gallet fàcil i aquells tancs que en Milans del Bosch va treure a passejar per València.
Tampoc no sabem si l’hereu de Franco va consentir els preparatius o si, tal com ha venut el persistent relat oficial, durant tot aquell temps va dedicar-se a desactivar els colpistes. En qualsevol cas era el primer col·leccionista de medalles de la colla, la persona amb més poder entre tots els poderosos, uniformats o de paisà. Que primer s’aconseguissin emetre les imatges vergonyoses de l’escampadissa de trets, gràcies al comportament heroic del personal de RTVE, abans que el monarca fos capaç d’enregistrar el seu propi missatge des de la comoditat de casa, ja ho diu tot. També diu molt de cadascú el posat digne de Suárez, Gutiérrez Mellado i Carrillo, en contrast amb el mutis acollonit d’un Felipe González i un Alfonso Guerra que les immortals imatges ens mostren arraulits rere els seus escons mentre els guàrdies civils insurrectes van amunt i avall. No els retraurem pas covardia, pobrissons, aquella nit els que teníem 15 anys també vam anar a dormir escagarrinats, però caldria una mica més d’humilitat a l’hora de repartir lliçons de no sé què des del present. Sí, els que amb 15 anys vam anar a dormir amb una por que no ens mereixíem, no els ho hem pas perdonat, als culpables, siguin els que siguin, classificats o desclassificats. Per descomptat, el mateix Tejero, que acabaria endolcint la condemna per rebel·lia al castell de Sant Ferran amb un ranxo privilegiat a base de suquets amb peix fresc del cap de Creus. Passant pel monarca, immune a qualsevol condemna pretèrita o actual. O fins i tot pels socialistes, que acabarien governant per vendre la classe treballadora i que en dies previs a l’assalt al Congrés es reunien d’amagat amb l’Alfonso Armada, l’elefant blanc, l’autoritat competent (militar, por supuesto), fins que des de La Zarzuela li van tallar la comunicació i van sentenciar: “Ni está ni se les espera. Hi era, també, el rei? Se l’esperava? De debò importa gaire, saber-ho ara, que ja no hi és ni se l’espera?