El COI veta les trans |
El COI s’ha ficat a la gola del llop amb les restriccions que ha establert a partir dels Jocs Olímpics del 2028 a la participació en competicions femenines a atletes que no van néixer dones. Es tracta d’un gir normatiu molt rellevant en dos aspectes. Primer, perquè es passa d’una política inclusiva per a les esportistes amb cromosomes masculins o determinades com a trans –complint determinats requisits èticament i sanitàriament molt discutibles, com l’hormonació per no superar un determinat llindar de testosterona– a ser extremament restrictiu –les proves femenines es reserven de manera exclusiva a dones biològiques amb una escletxa oberta per si es pateixen dues síndromes realment excepcionals– basant-se en la consideració que l’avantatge masculí és un fet científic universal i que la supressió hormonal (fins ara vàlida) no elimina aquest avantatge. I a tot això s’hi arriba abans que es compleixi el primer any del mandat de la primera presidenta de la història del COI, la zimbabuesa Kristy Coventry, a qui se li suposa que no li falta autoritat: bicampiona olímpica i tricampiona del món en natació.
Ben mirat, a la gola del llop, el COI ja hi era. Tant si fa com si no fa, deixa damnificats pel camí. Amb la reglamentació vigent des del 2021 i segons l’evidència científica que ara invoca el COI, les dones biològiques quedaven desprotegides davant centenars d’hipotètiques rivals trans en qualsevol modalitat en què la força, la potència o la resistència fos determinant. Amb el gir de 180 graus que efectua ara, el COI entra en conflicte amb els drets civils. I si bé és cert que l’autodeterminació de gènere és un dret encara incipient –només el reconeixen 23 estats–, és qüestió de temps que una esportista d’algun d’aquests estats se senti discriminada i emprengui un recorregut judicial que serà llarguíssim (segur) i incert tant per a l’afectada com per al mateix COI, que no es pot situar al marge dels drets civils. Benvinguts a la gestió de la complexitat.