La fe en Espanya |
El president de la Generalitat ha tornat i és una gran notícia. La frase valdria per al president Puigdemont, exiliat a Brussel·les des de fa més de vuit anys, i val per al president Illa, convalescent de la malaltia que l’ha tingut un mes a l’hospital. A priori no hi té gaire a veure, però si estirem el fil veurem que sí que té a veure amb l’evidència del maltractament de l’Estat espanyol amb Catalunya, de com aquest maltractament està fent miques el país i de com es reacciona a aquesta situació. Illa proposa mirar endavant, oblidar la naturalesa i magnitud del problema i deixar-se la pell per aconseguir aspirines, cortisona i antibiòtics, quan el mal a superar és un càncer. La qüestió és viure al dia i avançar o, si més no, crear la sensació que s’avança. Allargant la mà al personal sanitari en vaga, encara que no es pugui resoldre l’infrafinançament endèmic que degrada a poc a poc el sistema de salut català; ensabonant els docents, encara que no pugui resoldre la falta de recursos que degrada la seva feina i el nivell del sistema educatiu; celebrant una proposta de nou finançament per a Catalunya, encara que no aixequi cap de les lloses que condemnen aquest país a suportar un dèficit fiscal crònic i abusiu. Diu Illa que són aquí (el seu govern) per trobar solucions, però no reconeixen el problema, no el miren de cara, ni tan sols gosen esmentar-lo. Assegura que la solució de Rodalies és accelerar-ne el traspàs i millorar les inversions, però amaga que la desinversió, la deixadesa i la falta del manteniment imprescindible han estat conseqüència directa de la concepció centralista de l’Estat i de l’actitud colonial respecte a l’eix mediterrani, drenant la seva riquesa i boicotejant la seva interconnexió i el seu desenvolupament. Avui s’inverteix, diuen. I demà? La qüestió és per què no fa cinc anys, o deu, o vint? Per què el corredor mediterrani és un projecte estratègic prioritari per a Europa però mai ho ha estat per a Espanya? Per què qualsevol mínim pas per corregir el dèficit fiscal català és boicotejat i hostilitzat des de tots els racons de l’Estat? Salvador Illa no té respostes, només una fe infinita en l’Espanya que maltracta, la que boicoteja, la que esprem o la que és incapaç d’aplicar la llei d’amnistia. Una fe que Catalunya, per instint de supervivència, no es pot permetre tenir.