Retrobaments breus |
Porto unes setmanes capficada amb la idea que l’univers intenta transmetre’m algun missatge transcendental, perquè si no és així no entenc que allò que em passava molt de tant en tant ara s’hagi convertit en fet quotidià. M’explico. La situació és molt semblant. En una conversa amb amics o familiars es parla d’algú a qui fa molt de temps, i molt de temps vol dir fins i tot anys, he perdut del tot la pista. Potser només l’anomenem de passada o potser aprofundim en els records compartits. La qüestió és que l’endemà o, com a màxim, un parell o tres de dies després em trobo aquesta mateixa persona pel carrer com si veure’ns fos el més habitual del món. Passada la sorpresa inicial, tant la seva com la meva, apareix poc després la constatació que ell o ella també havien pensat en mi feia poc després de molt de temps de no tenir-me present. Bé poden ser amics d’infantesa, com companys de facultat, veïns de quan vivia a casa dels pares, persones a qui vaig entrevistar quan m’estrenava en això del periodisme i fins i tot polítics locals que van abandonar la primera fila i es miren de lluny el seu pas per l’Ajuntament. El cas és que aquestes trobades propiciades per la fortuna, per ser sincera la majoria, perquè sempre hi ha l’excepció, conviden a aturar-se i a posar-se al dia sobre el temps que ha passat i les voltes que ha donat la vida. En algun cas fins i tot ens hem engrescat a intercanviar els mòbils i buscar un dia a l’agenda per tornar a quedar per xerrar davant d’un cafè. El fet, però, és que després d’aquella primera trobada inesperada no tornem a coincidir ni al cap de dies, ni de setmanes ni de mesos. I potser mai més. La promesa de tornar-nos a veure queda en l’oblit. Fins ara aquesta situació no l’he viscuda dos cops amb la mateixa persona i això fins a cert punt em consola, perquè detesto repetir els comiats, sobretot amb aquella gent que en algun moment va ser prou important per creure que sempre hi serien presents. Diguem-ne casualitat, però el cert és que no m’acaba de fer el pes.