Ja he comentat en més d’una ocasió que visc en un barri majoritàriament castellanoparlant sorgit de les immigracions dels anys cinquanta i seixanta provinents del sud de l’Estat espanyol. La meva ha estat des de sempre una convivència plàcida entre les dues llengües, fins i tot quan fa anys, uns quants ja, vaig decidir militar pel català malgrat el clar desavantatge per interactuar durant el dia a dia. L’experiència, a excepció d’algun episodi puntual desagradable que no va anar més enllà de l’anècdota, ha estat profitosa i m’ha demostrat amb escreix que la meva va ser una decisió encertada. Llegint aquests dies sobre la campanya de l’ANC per combatre la vulneració dels drets lingüístics a la salut, una mesura malauradament molt necessària en gran part d’aquest país nostre, no em puc estar de parlar de la meva experiència. Particular, cert, però que m’encoratja a pensar que ni el futur és tan negre, ni tot està perdut. En el meu CAP de referència, els darrers tres metges de capçalera que hi han passat eren originaris de l’Amèrica Llatina. Amb cap d’ells he hagut de canviar al castellà quan els he explicat els meus mals. Dos d’ells, és cert, tampoc se’m van adreçar mai en català. Amb la darrera, però, la cosa ha canviat per a millor. A la primera visita, veient que li parlava en català amb tota la normalitat del món em va demanar de continuar en una llengua que a ella se li resistia, però que trobava encara més imprescindible d’entendre perquè no la sentia gaire sovint. Fa pocs dies, en un interval de mesos, ens hem tornat a trobar i quan l’he saludat amb el “bon dia!” de rigor m’ha respost amb un català tímid i vacil·lant enllaçant una frase darrera l’altra. A les seves disculpes per determinades paraules que se li resistien o els maleïts pronoms febles que no sabia encara on col·locar li he aplaudit l’esforç i l’he esperonada a seguir practicant malgrat que soc molt conscient que no li serà gens fàcil en el sector en què es mou i, tampoc, en la població on exerceix. Però, això sí, li he assegurat que val molt la pena.

© El Punt Avui