Desconec quan em podré jubilar. Ni sé el dia exacte, ni tan sols sé quin any, ni quina dècada, podré plegar i no pensar mai més que l’endemà, o dilluns, hauré de tornar a la feina. I no és perquè no se m’ha despertat la curiositat. No dec ser la primera, ni l’última, que només travessar la barrera dels cinquanta mira quan podrà començar a viure sense despertador, encara que sabem que la jubilació no és de moment a tombar la cantonada ni tampoc quatre carrers més enllà. Però ens agrada anar tatxant dies al calendari, tot i ser conscients que necessitarem encara molta tinta perquè l’exercici s’estendrà una llarga temporada. En honor a la veritat, devia ser el mateix dia del meu cinquantè aniversari, o l’endemà, que vaig fer el càlcul i em vaig quedar amb una data al cap. Però com que encara em falten alguns anyets per al dia X, ja compto que la llei, des d’ara i fins que sigui el meu torn, es mourà més que un nen hiperactiu, així que els de la meva lleva no sabem si ens jubilarem als 65, als 70, o anirem directes de la feina al tanatori sense passar per cap àrea de servei. Potser començarem amb una jubilació parcial, o potser veurem com es desterra del diccionari la paraula jubilació, o potser fins i tot ens jubilen abans del que pensem però amb una pensió que ni per comprar pipes. No en tinc ni idea, la veritat. Sí que sé que, vist el panorama del futur, podem donar gràcies els que almenys tenim un ofici que ens agrada, hem cotitzat gairebé des del primer dia i hem tingut feines que no ens han castigat del tot físicament, perquè he vist moltíssima gent de la generació dels pares que ha arribat al final de l’etapa laboral amb el cos trinxat i els dits recargolats, i a més havent de treballar més enllà dels 65 perquè no havien contribuït prou a les arques de l’Estat malgrat estar treballant sense descans des dels deu o dotze anys.

© El Punt Avui