El món expulsa la gent gran |
Hi ha una cua llarga de persones esperant per pagar els productes triats. La filera no para de créixer i si a les onze en punt arriba fins a la zona dels ous, cinc minuts més tard ja s’allarga fins a les prestatgeries del pa, vint metres més enllà. Hi ha sis caixes obertes que són de les ràpides, o així ho indiquen els cartells, però aquest sistema obliga el client a enginyar-se-les tot sol. A aquella hora, el negoci, integrat en una gran superfície comercial, és a vessar de gent gran. A les caixes, qui no s’embussa perquè el lector no reconeix un codi de barres, s’encalla perquè vol introduir el seu número de client a veure si sona la flauta i cau un descompte però no sap ni per on començar. A la treballadora del supermercat li falten mans. A la cua, que avança a pas de tortuga, una dona relata que ella va presentar una reclamació per la manca de treballadors de carn i ossos, que són els que et faciliten la vida. La clienta que té just al darrere, que deu passar dels vuitanta, hi afegeix que se sent cada cop més expulsada d’aquest món perquè cada dia que passa creixen les situacions quotidianes en què ha de demanar ajuda. Per exemple, diu, li ha arribat una factura del gas que només es pot explicar si li han cobrat el subministrament de tots els veïns de l’edifici. Ha trucat a un telèfon que està penjat al portal i que és on se suposa que havia de trobar algú que sortís al rescat, però només li ha contestat una màquina amb què no s’ha aconseguit entendre. Quan a còpia d’anar provant números ha donat amb un treballador de la companyia, aquest li ha recomanat que faci una foto del comptador i l’enviï a una adreça electrònica que ni tan sols ha sabut anotar. Sort dels fills, remarca ella. I qui no tingui a qui recórrer?, pregunta un senyor. És aleshores quan el grupet conclou que la societat tecnològica ha decidit tractar la gent gran com si fossin empestats.