Dificultats en una aula |
Cas real d’una aula de quart de primària: en total hi ha vint alumnes, una xifra que, a priori, sembla òptima per treballar amb certes garanties d’èxit. Entre aquests hi ha una nena acabada d’arribar d’Uzbekistan que no en sap ni un borrall, ni de català ni de castellà, i dues nenes xineses que també van força peix però que comencen a xampurrejar una mica l’idioma oficial de l’escola. Tots tres ho donen tot per seguir el ritme de la resta de companys, però desconeixen l’art dels miracles. També hi ha, dins del grup, un nen amb una malaltia minoritària i amb necessitats més bàsiques, i més vitals, que aprendre les taules de multiplicar. Darrere d’ell seu un nen amb autisme que no origina conflictes, però s’hauria d’aspirar que algunes hores que ara perd, allà plantat com un ésser inanimat, les pogués invertir, per exemple, a assumir hàbits quotidians. Entre la vintena de menors que cada dia comparteixen aula es compta a més una nena que reuneix tots els ingredients per ser considerada hiperactiva perquè un dia està saltant d’una taula a l’altra i l’endemà està llençant llapis de colors contra els companys per cridar la seva atenció. El tutor té clar que, a més, se li ha d’afegir un dèficit d’atenció, però només ho sap ell, perquè els pares de la criatura neguen els fets i s’oposen que uns professionals de la salut mental emetin el seu diagnòstic. Els casos d’alumnes amb necessitats educatives especials s’enfilen fins a deu, la meitat de la classe. L’escola no disposa del servei del SIEI (suport intensiu per a l’escolarització exclusiva), així que el grup, amb els vint alumnes, passa la jornada sencera sota el mateix sostre. El tutor ha d’atendre tantes realitats com alumnes té a la llista. Només una hora a la setmana rep el suport d’una especialista. Firmaria no cobrar un euro més a canvi de disposar de més recursos a l’aula.