Darrerament he tingut la sort de poder participar en diverses activitats que omplen de vida el meu poble, Santa Coloma de Farners: la celebració dels 50 anys del Centre Excursionista Farners, amb el llibre del cinquantenari ple de records, excursions i cims conquerits; l’homenatge merescut a l’historiador local Josep Maria Mas i Solench, home de memòria vasta i amor profund per la vila; una col·laboració amb la Faràndula Colomenca, que amb les seves comparses, àligues i mulasses dona color i ànima a la festa major; la cavalcada de Reis, amb la màgia que només els infants saben veure de veritat, i el Festival Domini Màgic, que any rere any fa ressonar la poesia de Joan Vinyoli pels carrers, places i parcs, i converteix Santa Coloma en un espai viu de paraules i emocions.

Tot això ha estat possible gràcies a desenes –centenars, de vegades– de persones que s’impliquen de debò, amb temps, il·lusió i constància, en la vida del poble. I quan això passa, el poble deixa de ser només un lloc on es viu i esdevé alguna cosa més gran, més densa, més profunda i més viva. S’eixampla fins a superar amb escreix la suma de les persones que l’habiten: es converteix en memòria col·lectiva en acció, en un fil de continuïtat tendre i resistent que ens lliga als que ens van precedir, als que ara hi som i als que vindran.

L’autèntica societat civil no surt als telenotícies ni omple les tertúlies. No la trobareu en grans titulars. És la que es reuneix un dimarts al vespre al local parroquial per parlar de quatre coses i acabar decidint-ne vuit; la que organitza la cercavila de la festa major amb il·lusió i precarietat; la que manté obert el casal de gent gran amb cafès, jocs de cartes i converses que curen; la que rega i cuida les flors dels testos dels carrers perquè tothom tingui un bri de color; el grup de teatre amateur que assaja La feréstega domada amb riures i errors entranyables; els qui no fallen mai a cap presentació de llibre a la biblioteca; els que tot l’any rumien com poden fer encara millor la Fira de la Ratafia; els qui dediquen tardes senceres a ensenyar català a qui acaba d’arribar; els qui fan que funcioni el Banc dels Aliments, Càritas i tants i tants centres d’ajut.

Aquesta societat civil no la fan les grans entitats ni els grans líders. La fan les mans que es troben per muntar una taula, les veus que es consulten abans de decidir, les decisions petites que, una darrere l’altra, construeixen una resistència quotidiana, callada i tossuda. No cal dir-los “sou l’ànima del país” ni “sense vosaltres tot s’ensorraria”. No els fan falta medalles, ni fotos oficials ni discursos ampul·losos. Saben quin és el seu lloc, i l’ocupen amb una dignitat natural. La seva manera de fer –callada, constant, generosa, sense esperar aplaudiments– és l’única manera real i duradora de fer país. De fer poble. De fer-nos humans, els uns amb els altres, dia rere dia.

Simone Weil ho va expressar amb una precisió que encara tallava: “L’atenció és la forma més rara i més pura de la generositat.” I aquesta atenció no és un gest abstracte ni una teoria distant; és exactament això: valorar el temps i l’esforç que algú dedica –sense esperar res a canvi– perquè tots els altres en puguem gaudir. És reconèixer, en silenci i amb gratitud, que aquell temps prestat és un regal rar, un acte de generositat que no busca recompensa ni aplaudiment, sinó que simplement existeix per fer possible la vida comuna.

Gràcies de cor a tots els que, sense fer soroll ni buscar focus, sostenen Santa Coloma –i tots els pobles del nostre país– amb les seves mans, el seu temps i el seu amor discret. Gràcies per fer-ho possible, dia rere dia, sense demanar res a canvi. Gràcies per fer-lo tan nostre, tan real, tan ple de sentit.

© El Punt Avui