El cos pensant |
Vivim com si el pensament fos una veu que habita fora de nosaltres, una mena d’esperit que observa, jutja i ordena. Però pensar no és un acte separat del cos: és la seva forma més subtil de moviment. Quan la consciència s’il·lumina, no és perquè hagi superat la matèria, sinó perquè la matèria ha trobat la seva pròpia forma de claredat.
Tot coneixement és, en essència, una manera de viure. Comprendre alguna cosa vol dir integrar-la dins del ritme vital, donar-li lloc en el nostre organisme emocional i lògic. El pensament no s’eleva sobre la vida, sinó que l’afina; és l’expressió més alta d’un ordre corporal que s’ha fet lúcid.
Aquesta visió inverteix la tradició que separa cos i esperit. El cos no és un vehicle, ni una ombra del pensament, sinó la condició mateixa de la seva existència. No hi ha idea que no tingui arrel en el sentir, ni emoció que no........