De les Gavarres als Balcans |
No fa gaires dies es presentava en societat un d’aquests llibres que humanitzen les singularitats del paisatge, Històries de les Gavarres, de Josep Matas. Un meravellós exercici de recerca i de creació on a través de la memòria, els testimonis i la pròpia vivència queda ben palès com la fesomia d’un territori determina el caràcter, el tarannà i no pocs costums d’aquells que l’habiten i que, d’una manera o una altra, l’acaben transformant. Bandolers, llenyataires, caçadors, carboners, escorxadors del suro i altres variants de la vida en el bosc han sovintejat una serralada que protegeix de les bèsties marines l’interior de les comarques de l’Empordà i el Gironès. Un territori on conviuen els dòlmens de la prehistòria amb les torres d’alta tensió, mentre els rosegadors van a la recerca de l’última cirera d’arboç i els quads ensordeixen la vida i els camins.
La presentació, a més, va tenir lloc en un espai on encara es preserva part d’aquesta història, com és El Cafetí de la Concòrdia, just a l’entrada de Sant Sadurní de l’Heura, tot arribant des de la carretera de Cruïlles. El mateix escenari on just aquest diumenge, 19 d’abril, es podrà viure un inesperat agermanament muntanyenc entre l’amorositat mediterrània de les Gavarres i la fermesa adriàtica dels poderosos Balcans. Els artífexs d’aquest maridatge seran nou músics que, en formació d’orquestra, mantenen viva la tradició dels pobles gitanos del centre i l’est europeu, que molts vam redescobrir gràcies a la tasca de músics com Goran Bregovic i cineastes com Emir Kusturica. En el seu cas originaris de Bojnik, una ciutat del sud de Sèrbia, l’Elvis Bajramovic Orkestar perpetua amb brillantor una tradició familiar basada en el so de la trompeta.
La banda encarna l’essència mateixa d’una música popular i festiva a través d’uns ritmes de metall intensos i vibrants que sempre han acompanyat els moments importants de la vida. Una autèntica celebració que convida tant al ball i a la gresca com a la reflexió d’un paisatge i unes tradicions que, per molta ferralla tecnològica que s’hi aboqui, segueixen sent el substrat de la nostra identitat.