Sense alcohol |
Quatre amics es troben per anar a dinar junts i per respecte i solidaritat amb un d’ells, que és alcohòlic i fa mesos que està en tractament, decideixen, en un pacte tàcit, que prendran aigua o refrescs. El cambrer, però, en prendre la comanda, sembra el primer dubte: “Alguna canya per començar?” “No, gràcies”, responen tots a l’una. El dinar transcorre tranquil·lament fins que, al final de l’àpat, apareix novament la pregunta: “Voleu un xupito? Va, que convida la casa!” I, per acabar-ho d’arreglar, hi afegeix, fent-se el graciós: “Vinga, que no diré res als vostres pares!” Aquesta escena, que és verídica, és una mostra de la pressió a la qual es veuen sotmeses diàriament les persones que són alcohòliques i que volen mantenir-se sòbries també en els actes socials. Una pressió que agafa moltes formes, com la d’aquells coneguts que, amb bona o mala intenció, deixen anar: “Dona, un dia és un dia!”, i a la qual estem sotmesos contínuament tots, ja tinguis problemes amb l’alcohol, facis dieta o simplement no et vingui de gust de prendre’n. Què carai, que gairebé s’ha convertit en una obligació! Cal donar una volta, o dues, al fet que culturalment hàgim acceptat que l’abstemi s’hagi convertit en el rar del grup i el bevedor, en el normal.