Aquests aiguats que de manera inusual i inesperada han caigut intermitentment durant més de dos mesos a Catalunya han fet reviscolar la natura, i de quina manera. Rieres, com la de Galligants de Girona, de la qual normalment només se’n veuen les pedres, han tornat a la vida. És un regal poder contemplar com els pantans que en els darrers anys havien arribat a un estat agònic i respecte dels quals es va arribar a qüestionar la seva necessitat i existència durant el període llarg i feixuc de la sequera, ara sobreïxen naturalment i esplendorosament. Més n’hi hagués hagut, més n’haguéssim omplert. I a pesar de veure amb ulls propis que disposem d’aigua a dojo i per a dies, a molts en ha quedat marcat amb ferro roent, a la pell, l’estalvi d’aigua en l’ús domèstic. Posem les galledes de plàstic al balcó per recollir l’aigua de la pluja i tanquem l’aixeta de seguida que hem completat el procés de la neteja, qualsevulla que sigui. El simple pensament d’atrevir-nos a omplir la banyera per ficar-nos-hi per plaer genera un regust de culpa. És estrany moure’s enmig d’aquesta humitat que ho impregna tot i que tinguem escrúpols a l’hora de gaudir-ne. Només hi veig una part positiva, en això, però és tan materialista que, igual que ho faig amb l’aigua, me la reservo.

© El Punt Avui