Molts dels que em llegiu pensareu que, probablement, passo un moment vital complicat, en el qual he fixat la societat i tot el que l’envolta en el meu motiu de lluita, i potser és així. Us he de confessar que mai m’he sentit tan indignada pels temes que avui tracto, una vegada i una altra, en els meus escrits, sigui des d’un aspecte o un altre. I si el mes passat em dolia el poc futur que la societat ofereix als nostres joves, avui l’objecte dels meus neguits és la pressió a la qual ens sotmet el fisc.

Algun lector em preguntava si volia tornar a les èpoques en què manava aquell que va abolir el règim democràtic existent –alabat sigui Déu, no!–. Més aviat tornaria als anys vuitanta o noranta del segle passat, on la feina la trobaves a les cantonades, tot era –o semblava– possible i la pressió fiscal la notàvem poc. Coses de l’edat, probablement!

Però el que no es pot negar és que avui entre la classe mitjana –o mitjana-baixa, no ens enganyem, que la mitjana-alta gairebé ha desaparegut– hi ha la sensació creixent d’estar atrapats en un engranatge que........

© El Punt Avui