Per ser més exactes, Barcelona capital mundial de l’arquitectura designada per la Unesco, ni més ni menys. Aquesta mena de regals històrics en l’àmbit internacional desperten polèmiques semblants mal que de l’un a l’altre passin anys i generacions. Hi ha qui hi està a favor, qui hi està en contra, i el fet en si no està bé ni malament, sinó que l’èxit i el fracàs, o qualsevol punt intermedi, depenen de si els encarregats de la missió ho fan millor o pitjor, dilema que se sol reduir a si procuren per l’expansió del coneixement i la justa distribució d’oportunitats, o bé si, per dir-ho amb suavitat, la principal preocupació és quedar bé a la foto.

No plou mai a gust de tots, i de vegades el cas és si arriba a ploure. També via de la Unesco, des de 2015 Barcelona és Ciutat de la Literatura, i aquest cronista desconeix darrere de qui hauria d’haver corregut per notar algun efecte d’aquest títol nobiliari. Imagino que deu haver omplert la butxaca d’algun pròcer de la cort, i fet bullir l’olla d’uns quants oficinistes, però a la literatura –i a Barcelona– ignoro de primera mà quin efecte li ha fet, i no me n’ha glossat cap ningú.

Quin efecte li farà, a l’arquitectura de Barcelona, la celebració d’enguany? Polèmiques no en falten. Es pot aventurar que l’esdeveniment –o el conjunt d’esdeveniments– servirà per incorporar al debat altres veus vingudes d’altres països i potser d’altres àmbits, amb els beneficis que comporta l’ampliació dels punts de vista.

Desconec fins a quin punt o en quina mesura la ciutadania està expectant sobre els debats oberts a la ciutat en l’àmbit urbanístic. Què fem amb l’enllaç dels tramvies de la Diagonal? On van les obres de les Rambles, quan s’acabaran? Està funcionant com s’esperava la Ciutat Olímpica? L’urbanisme de Barcelona progressa a cops de grans esdeveniments puntuals. Les exposicions universals de 1888 i de 1929, els Jocs Olímpics de 1992, el Fòrum de 2004, potser aquest últim ja no tan lluïdament com els anteriors. No sembla que la celebració actual sigui significativa en aquest sentit. Potser caldrà conformar-se amb una remoguda de consciències i una esca de propòsits.

Quin pot ser o hauria de ser el punt de trobada de les diferents expectatives de la ciutat? Els elements en joc són coneguts de tothom. L’índex de natalitat dels catalans vells, en les raons i mecanismes del qual ara no entrarem, es combina amb la realitat d’una immigració imprescindible on avantatges i conflictes col·lideixen contínuament, però la realitat és que si no fabriques mà d’obra l’has d’importar i, entre moltes altres coses, l’inevitable pes damunt del paisatge urbà no pot deixar de ser abordat.

Apuntem-ne aquí un element que afecta una part significativa de la població: l’Eixample. La idea original de Cerdà reposa en la igualtat de la trama, amb una certa pretensió de socialitzar el sol. Sobre el paper tot l’Eixample és igual, però l’elitisme que nega el dibuixant del mapa l’acaba imposant la societat. No són el mateix, per posar exemples una mica però no del tot a l’atzar, els voltants de la cruïlla carrer Provença amb Rambla de Catalunya i el de la cruïlla carrer Llull amb carrer Pallars. La desjerarquització de l’Eixample ha acabat provocant la intervenció d’algun aprenent de bruixot. Com si haguessin dit, ja que no es pot evitar, aprofitem-ho i controlem-ho.

I així arribem a la polèmica al voltant de fer per a vianants alguns carrers, Consell de Cent i Girona com a més significatius perquè són més cèntrics i freqüentats. Aquest cronista viu a tocar del segon d’aquests, i els puc dir que si la idea era prioritzar els caminants en detriment dels vehicles, el fracàs és estrepitós. La jerarquia precedent no era perfecta i hi havia millores possibles, però era clara. Els vehicles passen per aquí i s’aturen allà, les bicicletes pel seu carril i la gent a peu per la vorera. Ara, al matí si vas a peu no saps per on passar, perquè els cotxes en marxa o aturats són per tot arreu i de qualsevol manera, del través, de gairell, al mig, tocant els edificis. Has d’anar fent esses, amb la guinda que passis per on passis en qualsevol moment se’t pot tirar a sobre un degenerat a tota llet en bicicleta o en patí.

Les societats canvien, i els usos i costums de la gent estan en contínua relació causa-efecte mutus amb l’arquitectura i, de manera encara més evident, amb l’urbanisme. Són febles les fronteres entre les bones intencions i els disbarats.

© El Punt Avui