Hi ha un acudit molt dolent que diu que els nans tenen un sisè sentit que els permet reconèixer-se entre ells. Doncs els catalans també. I aquest sentit els permet adonar-se que com més va menys catalans hi ha a Catalunya. Convé desfer una amfibologia: podem parlar dels catalans entesos com a, diguem-ne, poble o dels catalans entesos com a tots els habitants de Catalunya. El percentatge dels primers no ha fet més que baixar i el dels segons no ha fet més que pujar i més que pujarà. En conjunt, deia una campanya del 1987, “som 6 milions”. El 2001, un geni del màrqueting en va fer una altra que deia: “Som ja més de 6 milions”. El 2025 passàvem de 8 milions. I fa mesos que ens amenacen amb la Catalunya dels 10 milions –i això sense entrar en els increments de temporada que comporten el turisme i els congressos–. Un país concebut per contenir sis milions de persones pel que fa a sanitat, ensenyament, policia, trens i carreteres no pot créixer tant sense que tot peti. Ja ho comencem a veure. N’hi ha prou de comparar la durada del primer trajecte en tren de Barcelona a Mataró, el 1848, amb la d’ara: si fa no........

© El Punt Avui