Els trens fallen i les carreteres també |
El que hem viscut aquestes darreres setmanes després del tràgic accident el dia 20 de gener a la línia R4, entre Gelida i Sant Sadurní d’Anoia, on va morir una persona és difícil de definir. Vergonyós, escandalós, inhumà... i un llarg etcètera d’adjectius. Tot plegat és incompressible però el més greu és que ja no ens sorprèn. Ja sabem que l’Estat espanyol, de forma sistèmica, no ha invertit a Catalunya els diners necessaris per evitar el que estem vivint. Ja sabem que no s’han fet tots els treballs de manteniment preventiu que haurien de ser obligatoris per garantir el bon funcionament de tota la xarxa. Ja sabem que tots els actors implicats –administracions, operadors, responsables polítics– tenen grans deficiències comunicatives que agreugen encara més la sensació de descontrol. Tot això ja ho sabem. No hi ha res de nou. I el problema és que, sabent-ho, continuem igual.
Però què podem fer per intentar que la gent es pugui desplaçar sense problemes i amb un mínim de dignitat per arribar a la feina, a l’escola o al metge a l’hora? Potser sí que això és “can pixa i rellisca” i és lícit que la gent n’estigui fins al capdamunt, de tant desgavell. Però sabeu què passa? Que mentre hi ha ciutadans que no poden agafar el tren, n’hi ha d’altres que –havent desistit del transport públic i que es desplacen en cotxe– fa mesos que aguantem llargues cues a l’A-2 per unes obres eternes. Sense parlar dels clots i forats que té aquesta via quan circules pel tram que forma part de la província de Lleida i que fan que la conducció sigui insegura. Així és com funciona la mobilitat a bona part del país: carreteres en mal estat, trens que no donen cap garantia i persones desesperades que només voldrien arribar a lloc. Persones que paguen impostos, també, amb l’expectativa raonable de poder-se desplaçar sense tants problemes. I recordeu que hi ha pobles on el bus passa quan pot, no quan cal; i que hi ha gent que per poder anar a comprar o al CAP s’han de desplaçar sí o sí. I això no sempre surt en els grans titulars però és, evidentment, un problema de mobilitat.
Tots sabem que l’anomenat “reequilibri territorial” és més retòric que real, perquè ja em direu on pretén anar o què vol projectar un país incomunicat. I, com passa sovint, per intentar trobar i aplicar determinades solucions cal, bàsicament, voluntat política. És a dir, un govern espanyol que entengui que invertir a Catalunya no és cap concessió, sinó una obligació per garantir drets bàsics com la mobilitat. I una Generalitat que pressioni, que planifiqui i que intenti gestionar millor allò que sí que està a les seves mans.
Cal recordar que el president Salvador Illa va arribar al Palau de la Generalitat amb el compromís explícit de garantir una millor gestió del dia a dia, després d’uns anys de governs independentistes que –al seu parer– només havien prioritzat el debat nacional per sobre de la gestió pública. Doncs sembla que, a hores d’ara, els propòsits del govern socialista també han descarrilat. I si a aquesta manca de resultats hi sumem el fet que no tenim uns pressupostos actualitzats, els problemes es van multiplicant i deixen en una situació molt fràgil el mateix executiu. Potser la convocatòria d’unes eleccions anticipades no és tan lluny.
La mobilitat no és una qüestió tècnica. De si circula o no un tren, un bus o de si agafem el cotxe i hem de fer hores i hores de cua. És una qüestió de qualitat de vida i de model de país. Per tant, si això falla, cau la confiança dels ciutadans i recuperar-la pot ser més difícil que tapar un clot o apedaçar una via.
Ens hem acostumat a viure pendents d’incidències, a sortir de casa abans “per si de cas”, a avisar que arribarem tard... I no pot ser. Perquè la mobilitat acaba determinant on podem treballar, estudiar o viure. Sense arreglar aquest problema estem perdent temps i oportunitats. I l’ideal seria no pensar que, malgrat tot, d’aquí deu anys els trens de Rodalies seguiran funcionant igual de malament i que determinats trams de carretera continuaran plens de forats per la falta de manteniment de l’asfalt. No es tracta només de lamentar-nos quan hi ha un gran desgavell ni de prometre solucions que sempre s’acaben ajornant. No volem pedaços sinó solucions. Es tracta d’arreglar una cosa ben bàsica: que els ciutadans puguin arribar a lloc a l’hora prevista.