El mes de gener del 1989 –enguany ha fet 37 anys–, Joaquim Maria Puyal va estrenar La vida en un xip. Televisió de Catalunya va decidir apostar per un programa setmanal de debat per posar sobre la taula problemes o temes que generaven controvèrsia, punts de vista diferents o opinions contraposades. La televisió pública va considerar, crec que encertadament, que calia un gran debat públic que permetés fer una radiografia més àmplia d’una posició concreta, que fomentés el pensament crític i que mostrés l’heterogeneïtat i pluralitat de la nostra societat. Però, per sort, el programa d’en Puyal no és l’excepció a la televisió pública. Àgora, Banda ampla i Nexes han estat, també, grans programes de debat dirigits i conduïts per excel·lents professionals com Xavier Bosch, Xavi Coral, Lídia Heredia, Jordi Basté i Mònica Terribas. I, alhora, concebuts amb imaginació i talent que permetien disposar d’uns minuts de reflexió i anàlisi. Es formulaven preguntes, es buscaven respostes, s’argumentaven posicions i es generaven noves inquietuds. Però, des de fa uns anys, la televisió pública no té un programa de debat a la seva graella, tampoc la ràdio.

En un moment en què hi ha una gran polarització i en què la rapidesa no ens permet pensar, ens manquen espais per debatre, per opinar, per entendre, per rumiar. Perquè les tertúlies, que n’hi ha i formen part de diferents programes, crec que no poden substituir el debat. Determinats temes socials i quotidians queden en un segon pla i la gent corrent, però també determinats experts, no poden expressar les seves preocupacions amb el temps necessari per desenvolupar una idea. Per què els mitjans públics no donen més oportunitats als ciutadans –molts dels quals, anònims– per abordar temes que els afecten en el seu dia a dia i que generen polèmica? Conèixer quines són les seves principals preocupacions o què els amoïna ens pot ajudar a generar debats d’interès general.

La implementació de la taxa turística, la necessitat o no de vacunar els infants, la prohibició de les pantalles o mòbils a l’aula, la falta d’habitatge, l’ús del català en diferents àmbits socials, els límits de la llibertat d’expressió, el futur dels vehicles elèctrics, les zones de baixes emissions, la regulació dels continguts generats amb IA, l’ús de dades personals per part de diferents plataformes... i un llarg etcètera que ens donaria per a molts programes. Però sembla que els mitjans públics han oblidat aquest format. És veritat que la majoria de mitjans, per tant també els públics, viuen condicionats per les audiències. I potser el tipus de programa que reivindico no és el que genera més acumulació d’espectadors davant la pantalla. Però hi ha apostes que s’han de fer i hi ha programes o serveis que cal seguir exigint als mitjans públics. Si ho deixem tot en mans de l’algoritme, correm el risc de viure en bombolles que reafirmen pensaments, però que no generen noves mirades de la realitat.

Perquè el que pot generar –en clau de contingut, experiència o coneixement– un programa de debat no sempre serà mesurable en índexs d’audiència, però sí en qualitat democràtica. Els programes de debat citats no intentaven, en cap cas, espectacularitzar la discrepància ni convertir la confrontació en entreteniment sinó que miraven de posar llum a qüestions complexes. I aquest exercici és imprescindible per entendre un món, una societat, una comunitat concreta o un país. Els debats, si es moderen amb criteri i si hi participen persones diverses, ens permeten, justament, fugir de la superficialitat i sentir veus que no acostumen a aparèixer en els grans focus mediàtics. Per tant, espais així, evidentment, eduquen, orienten, enriqueixen i cohesionen.

Recordar ‘La vida en un xip’ o Banda ampla, per posar-ne dos exemples, no pretén ser una mirada nostàlgica al passat, sinó una reivindicació legítima que crec que podem fer als nostres mitjans públics. Apostar, una altra vegada, per un espai en el qual debatre amb calma, amb rigor, amb coneixement i donant el protagonisme a ciutadans que tenen molt a dir és el camí per formular preguntes incòmodes o per posar sobre la taula temes que ens interpel·len a tots. Perquè un dels valors que crec que ha de seguir defensant TV3 i Catalunya Ràdio és que són els mitjans on la societat catalana es mira, es qüestiona i es debat a si mateixa.

© El Punt Avui