Part de l’aluminosi de l’esquerra global ve de no ser autocrítica. Per exemple: el silenci sobre la relació de Noam Chomski amb Jeffrey Epstein no revela només la caiguda aparatosa d’una icona del progressisme, sinó la reacció dels qui, davant d’un fet incòmode, prefereixen minimitzar-lo o desqualificar qui el posa sobre la taula. Cap tradició transformadora pot sobreviure si converteix els seus referents en espais d’immunitat.

Aquest poc sentit de l’autocrítica reapareix en altres terrenys. Per exemple: ¿obre cap espai de respiració, la filòsofa Judith Butler quan situa Hamàs i Hezbollah dins l’horitzó progressista i d’esquerra global? La necessitat innegable de combatre l’horror dels Trump, Netanyahu i la ultradreta, ¿ha de fer-nos abraçar el ferro roent de moviments que postulen i apliquen l’atrocitat? Encara més: la salvaguarda del dret internacional, ¿pot ser compatible amb la indulgència passiva envers règims que vulneren els drets humans i practiquen l’assassinat per sistema? Tenim un elefant a l’habitació.

L’escriptor David Rousset (1912-1997) va subsistir al camp de concentració nazi de Buchenwald. Des de l’experiència del mal absolut i des d’una posició d’esquerra antitotalitària, va fer una de les aportacions intel·lectuals més brillants de després de la Segona Guerra Mundial: els camps de concentració no són només un accident nazi, sinó una possibilitat política susceptible de reproduir-se en totes les dictadures. Aquesta intuïció li va permetre establir un vincle umbilical entre els camps de concentració nazis i els camps de concentració comunistes, per després denunciar el negacionisme de molts sectors de l’esquerra europea amb relació a la criminalitat dels règims socialistes.

Rousset va ser una elevació literària, política i moral. No era equidistància ni renúncia, sinó coherència crítica. Avui, aquesta exigència continua vigent. Sense un criteri capaç de jutjar i depurar els propis excessos, el progressisme s’atrinxera i es debilita. Més Rousset, si us plau!

© El Punt Avui