Pere Aragonès ha posat les urnes. Feia temps que un servidor no veia les cares llargues que vaig veure dimecres a la majoria de ses senyories quan es va saber que la legislatura s’havia acabat i que calia anar a votar el 12 de maig. Cares llargues per un acabament de curs sobtat que no donava per a més després de visualitzar durant mesos un govern amb debilitat i sense poder aprovar els pressupostos de la Generalitat. Cares llargues per reorganitzar candidatures i començar una campanya més oberta que mai. Foc nou, malgrat que serà difícil perquè els problemes instal·lats en la política catalana continuaran sent els mateixos: aplicació de la llei d’amnistia, relació Catalunya-Espanya, balances fiscals, sistema de finançament, etc. Temes repetitius que les eleccions del 12 de maig no solucionaran, com ara que els pressupostos seguiran prorrogats tant a Catalunya com a Espanya com probablement a l’Ajuntament de Barcelona.

Cares llargues de l’avançament electoral en el govern actual. Però qui més rèdit n’ha tret és ERC i els seus principals competidors, començant pels socialistes catalans, estretament vinculats amb el PSOE. Això significa que arrossegaran la part positiva d’haver aprovat la llei d’amnistia i la part negativa que comporta, com ara l’afer Koldo. A Junts per Catalunya els ha caigut el 12-M amb sorpresa. El partit té Carles Puigdemont com a candidat sabent que pot quedar frenat per la situació judicial. Probablement la seva candidatura arrasaria en vots en el cas que aparegués a Catalunya sense garanties judicials, fet que els seus millors amics li desaconsellen.

La campanya serà tensa i es farà llarga. No han quedat tancades les ferides del divorci –cada dia menys entès– en el govern entre ERC i Junts, l’aplicació l’any disset del 155 i que encara ara no es vegi amb claredat l’aplicació de la llei de l’amnistia.