Un bosc abandonat és un bosc vulnerable |
Després d’un hivern generós en pluges, els boscos catalans encaren l’estiu amb una aparent bona salut. La vegetació ha recuperat vigor després d’anys marcats per l’estrès hídric, els sòls han recobrat humitat i molts ecosistemes semblen haver respirat alleujats. Però aquesta millora, tan necessària com celebrada, amaga una paradoxa inquietant: més massa vegetal implica també més combustible potencial en cas d’incendi. Aquest estiu, els boscos catalans tornaran a estar sota pressió. La situació posa de manifest una realitat incòmoda que fa massa temps que s’arrossega: l’estat de deixadesa dels nostres boscos. Lluny de ser una prioritat estructural, la gestió forestal ha quedat sovint relegada a un segon pla. La pluja d’aquest hivern ha maquillat mancances, però les ventades recents han fet aflorar la fragilitat acumulada: arbres caiguts, masses desestructurades i una clara manca de manteniment que no es pot ignorar. Aquest escenari evidencia que no n’hi ha prou a confiar en la meteorologia. Cal una acció decidida i coordinada. L’administració i els propietaris hi tenen un paper clau, però no poden actuar sense comptar amb l’altre. Els propietaris forestals es troben massa sovint atrapats en un laberint de traves administratives que desincentiven qualsevol intervenció. Massa papers, massa restriccions i massa poca agilitat acaben provocant que molts llancin la tovallola. I un bosc abandonat és, a la pràctica, un bosc vulnerable.
Cal revertir aquesta dinàmica amb polítiques valentes que facilitin, i no dificultin, la gestió activa. Això implica també un canvi cultural. La societat ha d’entendre que determinades tales i podes no són una agressió al medi, sinó una eina imprescindible per garantir-ne la supervivència. Gestionar no és destruir; és adaptar, prevenir i assegurar la continuïtat dels ecosistemes. A més, el coneixement hi és. Fa anys que estudis i experts apunten cap a models forestals més resilients, basats en la recuperació de vegetació autòctona i en estructures més adaptades a un clima cada vegada més extrem. La diagnosi, doncs, està feta. Ara, el que falta és una voluntat real i determinació per aplicar-la amb rigor i continuïtat.