Pau Casals, una figura encara necessària |
Han passat 55 anys des del cèlebre discurs del músic Pau Casals a les Nacions Unides amb motiu de l’estrena de l’‘Himne a les Nacions Unides’, durant el qual li van concedir la Medalla de la Pau i va pronunciar unes paraules que avui encara són colpidores: “Jo soc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món.” Va ser un moment emocionant per tot el que representava aleshores –encara enmig d’una dictadura i ell a l’exili–, però actualment ressonen amb tota la vigència. Sobretot pel fet que la societat catalana arrossega el llast d’haver de lluitar per la nació pròpia i fins i tot veure com es qüestiona el mateix concepte de nació. Pau Casals va excel·lir pel seu talent musical, com a violoncel·lista, director d’orquestra i compositor, però també pel seu compromís amb la identitat catalana, la llibertat, la democràcia i els drets humans. Va ser un defensor incansable de la pau i de la dignitat de les persones, que es va exiliar després de la Guerra Civil –primer a Prada de Conflent i després a Puerto Rico amb l’esperança de tornar a la seva terra un cop es restaurés la democràcia, aspiració que no va poder veure realitzada–, que va destinar els seus diners a ajudar els altres exiliats i que va prendre la determinació, l’any 1946, de deixar de tocar en públic als països que reconeixien el règim franquista, iniciant així un llarg silenci musical. Pau Casals no va deixar mai de denunciar les injustícies, i la seva tenacitat és un exemple, sobretot per als joves que no van viure aquell període de la història però que, potser sense adonar-se’n, n’arrosseguen moltes de les conseqüències.
Moltes reivindicacions i proclames al món han recorregut a la seva figura en diversos moments de les darreres dècades. El lament és que avui encara el necessitem, els catalans i tots aquells que veuen vulnerats els seus drets i la seva dignitat. La celebració, des d’ara i fins a finals del l’any vinent, del 150è aniversari del seu naixement ha de servir per remarcar-ne els seus valors com a home i com a artista. I sobretot per fer-lo arribar a les noves generacions com un referent humà irreprotxable.