No va començar com una revolució. Va començar com una eina més, una curiositat que proves avui i oblides l’endemà. Ara és a tot arreu. Treballo com a enginyer de programari sènior i el canvi ha estat massa ràpid per assimilar-lo bé. Fa uns dies la IA era opcional; avui és el criteri silenciós amb què es decideix qui suma i qui resta. No t’ho imposen de cop, t’hi empenyen: un comentari, una recomanació, una comparació amb aquell company que “va més ràpid”. I al final ja no cal que ningú ho digui en veu alta: si no hi entres, quedes fora.

I és difícil resistir-se quan veus que rendeix. No és màgia, però és prou bona i, sobretot, molt més ràpida. I en un entorn on tot es redueix a temps i costos, això pesa més que qualsevol altra cosa. El problema no és només què fa la màquina, sinó què deixem de fer nosaltres. Cada vegada pensem més superficialment, demanem i validem, sense construir des de zero. El múscul es relaxa. I el preu d’això no es paga ara, es paga més endavant.

Ens estem saltant el camí llarg, el que de veritat forma un bon professional: els errors, els bloquejos, les hores mortes intentant entendre per què una cosa no funciona. D’aquí surten les habilitats que no es poden automatitzar, les que converteixen un júnior en algú solvent. Sense aquest procés no hi ha recorregut. Sense bons júniors no hi haurà bons sèniors. Pura lògica. Però preferim no mirar-ho gaire perquè, a curt termini, compensa a tothom.

Hi ha qui intenta tranquil·litzar-se comparant-ho amb altres revolucions: el cotxe, internet, qualsevol canvi que al final va crear més oportunitats. Però aquí hi ha una diferència incòmoda: ja no sabem distingir què és humà i què no. La frontera s’ha difuminat fins a desaparèixer, i això no havia passat mai. Treballes i tens la sensació estranya que la major part de la feina ja no és teva. Tu filtres, valides, dones forma final. El procés s’ha desplaçat. I, tot i així, el sistema ho compra perquè és més barat, més ràpid i “prou bo”.

Les xifres que circulen no ajuden a rebaixar la tensió: es parla que fins a un 60% dels llocs de treball poden desaparèixer. Ja es pot veure, en com es reconfiguren equips, en com tasques que abans eren centrals ara es resolen amb una subscripció. I tot això passa en un context on els governs semblen anar al darrere, mentre els grans actors tecnològics marquen el ritme.

Ens estem acostumant a dependre d’eines que avui són barates però que demà poden no ser-ho. Quan el coneixement s’hagi erosionat prou, quan ja no tinguem criteri ni autonomia, el preu canviarà i no tindrem marge de maniobra. Perquè ja no sabrem fer-ho sols. I quan arribi aquest punt, les empreses no retallaran tecnologia, retallaran persones. Així és com una feina amb ofici pot acabar convertida en una supervisió buida: escriure instruccions, revisar respostes, acceptar les que passen el tall. Hi ha un component d’atzar que incomoda, mateixa pregunta, resposta diferent, però mentre alguna serveixi, el sistema continua avançant.

Dit això, no vull dir que tot està perdut. Seria injust. Hi ha coses que poden sortir bé d’aquí, maneres d’utilitzar tot això que encara no acabem d’entendre. El problema és que, ara mateix, costa veure-les amb claredat. Potser perquè el cop ha estat massa ràpid. O potser perquè, en el fons, el que tenim ferit és l’ego: aquest orgull de creure’ns imprescindibles que ara grinyola. I amb aquest soroll de fons, costa distingir què és una amenaça real i què és una oportunitat que encara no sabem llegir.

© El Punt Avui