Converses a Torroella de Montgrí |
Quan jo tenia uns 20 anys anava molt a Torroella de Montgrí, una vila del Baix Empordà al peu d’un massís amb un castell del qual Josep Pla va escriure que “es veu de tot arreu i es mira amb gran interès”. Hi tenia una colla d’amics amb els quals anava de bars a l’Estartit, i fins i tot vam muntar una banda de rock d’existència efímera que va fer alguns concerts per la comarca i més enllà. Quan anàvem a fer el cafè a la plaça o a La Sala, sovint hi trobàvem un senyor alt, prim i amb barba, d’uns seixanta-cinc anys, que també hi anava a prendre cafè i a llegir els diaris. Tenia l’aspecte del sant Jeroni de Caravaggio de Montserrat. Era en Francesc Vicens, exdiputat al Parlament i exdiputat al Congrés. Les converses amb aquest senyor tan culte i amb tantes vivències ens van deixar fascinats, ja que als 20 anys no havíem vist el món ni per un forat. Vicens, a qui tractàvem de vostè, havia viatjat molt, parlava francès, anglès, alemany i xinès, s’interessava per temes tan diversos com l’espeleologia, la història o l’art, i tenia un munt d’anècdotes per explicar.
Vicens ens va explicar com havia estat a la presó durant el franquisme, com s’havia exiliat militant al PSUC, com el PSUC el va expulsar per “nacionalista” i el va deixar abandonat a París sense un ral, i també ens va il·lustrar amb els seus viatges arreu del món. A França va fer estudis de crítica d’art i, amb la democràcia, va ser el primer president de la Fundació Miró. Algunes vegades ens va convidar a la seva casa de Fontanilles, un poblet proper, on l’any 1972 hi havia comprat una antiga rectoria que tenia una vista magnífica. Compartia casa amb la seva dona, Françoise Wegener, una crítica literària de Le Monde, una senyora que anava a ballar totes les sardanes a Torroella de Montgrí per la festa major, lloc en què coincidia amb Pasqual Maragall, que tenia casa a Rupià. A Fontanilles, Vicens hi tenia penjada una obra de Miró que li havia regalat el mateix artista.
Una de les històries que ens va relatar era de quan va ser diputat al Congrés, durant la primera legislatura de Felipe González (1982-86), aquella en la qual Felipe va començar dient no a l’OTAN i després va canviar d’opinió. Vicens era l’únic diputat d’ERC a la cambra. Formava part del grup mixt, que compartia amb Adolfo Suárez i Santiago Carrillo, tot un símbol que la transició havia devorat els seus protagonistes, que en pocs anys van quedar en un grup marginal. Vicens va manifestar públicament la seva oposició a l’OTAN, i aleshores va rebre la trucada de l’ambaixada nord-americana, que li va oferir visitar els Estats Units durant dues setmanes amb totes les despeses pagades amb l’única condició de mantenir una reunió amb un funcionari al final del viatge. “Nois, quan algú us convida d’aquesta manera, el que heu de fer és agafar l’agenda i concretar les dates”, ens va dir. Quan al final del viatge va reunir-se amb un representant del govern dels Estats Units, va contestar que mantenia el seu no a l’OTAN i li ho va raonar àmpliament. També recordo que vam parlar de la independència de Catalunya, que ell veia impossible. “Per fer la independència cal primer una revolució, i això només té lloc quan la gent passa gana.”. Aquestes paraules ara ressonen com una profecia. D’esquerres o de dretes, ara ens caldrien molts polítics com Francesc Vicens, una persona culta, llegida i viatjada, que aquelles tardes a Torroella de Montgrí, ara fa quatre dècades, va obrir el món amb les seves converses a una colla de joves que l’escoltàvem embadalits.