A les espatlles d’Antoni Marí |
S’han publicat articles excel·lents arran de la mort d’Antoni Marí, poeta i professor, narrador i assagista. Un dels més encertats és del crític Ponç Puigdevall: hi barreja una anàlisi seriosa i detallada de la figura i de les aportacions intel·lectuals i alhora un lament per la desaparició d’un amic. L’Antoni Marí ha estat un personatge clau en la cultura catalana dels darrers anys, algú amb qui dialogar i discutir, un teòric indiscutible i un escriptor de primer nivell, atent als dictats del classicisme i coneixedor de les noves tendències, amb llibres que perduraran en la memòria, tant per les referències cultes com pel batec de la contemporaneïtat. No soc gaire partidari (i menys en la mort d’un amic) de reduir la glossa obituària a anècdotes personals, però aquesta vegada transgrediré la norma perquè l’evocació s’acosta més a la categoria que no pas a la xafarderia. Fa molts anys, vam coincidir, l’endemà d’un acte literari, en una cafeteria de la Rambla de Girona. Vaig explicar a en Toni un somni que havia tingut dies abans. Es tractava d’un noi que duia a collibè una dona anciana a través d’una terra de ningú. Ell sempre premia l’accelerador de partícules de les iniciatives dels altres i estava amatent als treballs que podien arribar a fer. Li vaig explicar aquell somni, doncs. Només tenia aquella imatge, no pas res més. Amb un entusiasme amical es va aixecar de la taula on esmorzàvem i va cridar: “Això és l’Eneida, noi!” Confesso que encara no l’havia llegit. Em va dir que la imatge era la mateixa d’Eneas duent sobre les espatlles el seu pare Anquises, en la fugida de Troia. Vaig anar a l’Eneida i, d’aquella conversa i del que vaig llegir després, en va sortir una novel·la: La millor guerra del món. No ho explico per res, sinó només per deixar constància, ara que no hi és, del seu mestratge, de la seva atenció al detall, de l’epifania que era capaç de compartir. Del camí que tants hem fet a les espatlles de gegants.