Operació urgent |
Vivim en un país de campanyes. Indispensable. És la voluntat de supervivència dels qui volen travessar el desert, perquè desconfien que duri el modest oasi que els han concedit. A manca d’una estatal fortalesa, Catalunya és una popular tenda de campanya.
Hi ha una campanya que cal posar en marxa immediatament: la campanya del vídeo català.
Mireu: ens hem passat els anomenats quaranta anys engegant successives campanyes en funció del moment i de les possibilitats. Prescindint ara de les accions estrictament polítiques, deixeu-me improvisar un resum de les línies que van marcar l’esforç de recuperació socio-cultural: el retorn del català a la lletra impresa, en forma de textos religiosos i reculls poètics, d’àmbit molt minoritari; l’audició de sardanes; Serra d’Or; l’aparició de la prosa i la novel·lística, ja de més abast; la nova cançó, que s’imposà en un mercat cada vegada més ampli; les revistes locals i comarcals, i Oriflama, Presència, Canigó, i Punt Diari i l’Avui. Els programes de ràdio i televisió en català.
Tot això –i d’altres iniciatives–, successivament o simultàniament, ha permès d’arribar on som. Que no és gaire enllà, però que és en el camí (“si véns amb mi, no demanis un camí planer”, canta en Llach).
Ara: tot això, tan llargament treballat, tan dificultosament aconseguit; tot això se’n pot anar en orri si no es guanya la batalla del vídeo. (Quan dic “guanyar una batalla” estic dient, com és natural, “no perdre-la”; les nostres victòries no passen de ser, sempre, derrotes evitades.)
Que hem de continuar escrivint poemes i novel·les i assaigs de molta qualitat; que la cançó encara pot fer molta feina; que les publicacions i els diaris han d’augmentar la difusió; que l’escola ha de catalanitzar-se; que el teatre, i el cinema, i no cal dir la televisió continuaran essent eines importantíssimes… No es pot pas negar. Però hem de tenir prou imaginació per a preveure què ens espera. I als activistes culturalitzats potser els passa una mica per alt que a les pròximes dècades els canals bàsics de penetració social seran uns altres.
En aquest moment ja és notable el volum de pel·lícules de vídeo disponibles en el mercat. Hi ha empreses que n’ofereixen més d’un miler… i cap en català. Totes en castellà. En d’altres casos el desequilibri és de 1.200 contra 3. El campionat mundial de futbol provocarà una enorme difusió d’aparells de vídeo, i l’èxit continuarà després. Hi haurà, esperem-ho, televisió en català, però molta gent posarà al seu vídeo una pel·lícula famosa… en castellà.
En el seu moment fou decisiva la creació d’editors de discs. Ara és l’hora de crear una Productora Catalana de Vídeo. Si volem salvar-nos d’un ghetto. Si volem arribar a l’any 2000 essent una nació.