I la policia, quan? |
L’Estatut d’Autonomia determina les competències de la Generalitat en matèria de policia d’aquesta manera:
a) creació d’un cos de policia autonòmica,
b) coordinació de les actuacions de les policies locals.
Els mitjans de comunicació ens han informat del procés que hi ha en marxa a Euskadi per a l’organització de la policia basca, mentre que no es pot dir que tinguem massa notícies sobre la creació de la policia autonòmica catalana.
Sóc decidit partidari d’enfrontar-nos d’una vegada amb aquest problema pendent, i resoldre’l d’una manera adequada; i en sóc partidari perquè disposar de policia pròpia és, per a Catalunya, un tret essencial, no una possible necessitat circumstancial. No és en funció d’una situació social que “demani” l’existència de la policia, sinó d’una estructura de govern que realment la “demana” que cal crear la policia autonòmica.
Sé molt bé que per a molts catalans la idea de “policia” va lligada a la memòria de la repressió que la història ens ha fet patir, i potser per això tenim una mena d’instint que ens mena a pensar que la policia “és cosa dels altres”. És un instint profundament equivocat, i políticament negatiu. “Si tinguéssim una consciència prou clara del que significa reconstrucció nacional” –una expressió no tan fàcil d’analitzar com de pronunciar– ens adonaríem que sempre anem coixos de la mateixa banda: de la banda del poder exercible.
Hem lluitat i lluitem per una possibilitat de govern –Generalitat, Parlament–, i per una possibilitat d’administració –funcionaris–, però no ens hem preocupat prou de la possibilitat d’autoritat pública. En aquest mateix diari, Miquel Sellarès escrivia que “hem de prendre consciència de la necessitat d’unes forces de seguretat fidels a Catalunya i a la democràcia, capaces d’assegurar amb el poder moral i coercitiu, si cal, la seguretat ciutadana i institucional”.
Com ha de ser la policia autonòmica? Tècnicament ja ho decidiran els entesos, però hi ha unes quantes línies bàsiques que semblen indiscutibles.
La policia autonòmica ha de ser un cos amb una sòlida preparació professional, més propi de les unitats especialitzades que d’un cos massificat; ha d’ésser formada en el respecte als drets de la persona i en l’esperit de servei a la comunitat; ha de comprometre’s en la defensa de les institucions de Catalunya prescindint del tipus de govern de cada moment; no ha de ser “folklòrica” –per l’uniforme o les atribucions– sinó moderna i eficaç...
Hem d’acabar amb els tòpics i els prejudicis, tant els polítics com els ciutadans. No és que siguem gaire autònoms, però sense policia autònoma encara en som menys, i sobretot renunciem a una eina indispensable d’afirmació política. No és perquè sí que policia i política són dos mots germans.