Fent costat a Ventalló |
El periodista Joaquim Ventalló ens ha recordat el Catecismo patriótico español, escrit per Ignacio Menéndez Raigada i editat el 1939. En aquest “llibre de text” d’obligada lectura a les escoles es podia llegir que “la tierra de España es la mayor parte de la península Ibérica, colocada providencialmente por Dios en el centro del mundo”. Com veiem, la tradició governamental de fallar en les ciències –l’aritmètica de les manifestacions, la geometria geogràfica que ja era centrista– ve de lluny. Ignacio Menéndez era capellà i confessor de Franco!
En el mateix llibre es diu que a Espanya només es parla la llengua castellana, perquè fora d’ella només hi ha el “vascuence”, que ha quedat reduït a dialecte per la seva pobresa filològica (!) –si els filòlegs del món ho sabien!– i els quatre dialectes que són el català, el valencià, el mallorquí i el gallec. I això ho aprovava, i ho imposava, un ministeri de Educació…
Només vuit anys abans, Víctor de la Serna havia publicat a El Sol, l’important diari madrileny, un article en el qual deia: “Encara queden, pocs però tossuts, exemplars de l’home hispànic rupestre, als quals el fet que Catalunya parli i exalci el seu gloriós llenguatge els fa grunyir. La llengua catalana, plomall destacat de la cultura hispànica, acompanyament sonor d’un imperi, no és coneguda ni estimada pels estudiants universitaris espanyols d’idioma castellà. Aquesta llengua, però, ha estat el primer vehicle romanç de cultura a Espanya. El seu imperi fou anterior al de qualsevol altra llengua peninsular i s’instal·là en tota la conca del Mediterrani abans que el nom d’Espanya tingués ressonàncies catòliques. El llegat més gloriós dels dominis de l’esperit que ens oferí el món medieval ens va ésser donat en el bell catalanesc del rei En Pere III el Cerimoniós”.
Això s’escrivia el 1931, i el 1939, per decret polític, un idioma es convertia en dialecte. Entre d’altres barbaritats, el confessor de Franco deia en el “llibre de text” que “la lengua castellana será la lengua de la civilización del futuro, porque el inglés y el francés son lenguas tan gastadas que van camino de una disolución completa”.
Ara hi tornem, i una decisió política circumstancial vol convertir en veritat la inculta mentida de la “llengua valenciana que no és catalana”. Els valencians i els catalans som, realment, un cas únic al món: quan aprenem una llengua resulta que n’aprenem, automàticament, dues…
Torno a Víctor de la Serna: “És hora que la llengua de Castella faci cerimònia a la llengua de Catalunya, parlada a gairebé la meitat del litoral espanyol i en un gran arxipèlag mediterrani”. Deia “és hora” el 1931. Han passat ja cinquanta anys, i la unitat de la llengua que l’escriptor no català reconeixia justament continua essent negada pels mistificadors de sempre. Poble Valencià, posa’t a caminar!, i no et deixis governar per regnes que et refrenen…